dimecres, 25 de desembre de 2013

14. BON NADAL!

Des del V(B)ell Nou Poblenou, vull desitjar-vos un Bon Nadal! 

Avui, dia de Nadal, he pensat que seria bo posar en el blog les nadales que he fet enguany, són fetes per repartir entre els amics, coneguts i saludats. A tots els que he vist els he donat una en mà, i als que no he vist, gràcies a la tecnologia, puc fer-vos-les arribar digitalment.

Com cada any, he buscat un motiu, en aquest cas he decidit posar fotografies meves d'imatges d’aigua i de llum crepuscular, així les fotografies són fetes en espais que m’agraden i que visito més o menys sovint. Totes elles tenen a veure amb els ocells, en aquests indrets n’hi ha molts i m’agrada mirar-los, seure en un aguait i deixar vagar la mirada per una natura lliure i salvatge és un dels plaers que més gaudeixo i no cal ser científic per fer-ho. Abans, en la meva vida, quan treballava em servia per oblidar el dia a dia, i ara em serveix pel gust de fer-ho.

Els poemes, haikus,  són de na Joana Raspall, en l'any del seu centenari i de la seva mort. Els trobo subtils, dolços i també molt encoratjadors, triar-los ha estat una llarga estona de fruir llegint. Algú pot dir que també és l’any Espriu, però els seus poemes no els trobo adequats per nadales, més aviat, per protestar i aixecar la veu davant de Sefarad.

Voldria destacar el haiku següent, de na Joana Raspall:


A una altra terra
pretenen arrelar-me
les lleis dels altres.

La felicitació en sí, només és el reflex del que ens espera el 2014, molta incertesa, a la que cal encarar-nos amb coratge, i molta il·lusió, ben semblant a la que ens diu el calc d'en Mas a Polònia. No ho he posat però també us desitjo salut i pessetes, i sobretot amor, repartiu i rebeu petons i abraçades a dojo, durant els propers dotze mesos i sempre.

Bé, ara només queda ensenyar-vos les meves nadales:

1. Estany del Cortalet. PN Aiguamolls de l'Empordà.

2. El Dique a la mer. La Camargue. 

3. El Riet Vell. Delta de l'Ebre.

4. Aguait de les Gantes. PN Aiguamolls de l'Empordà.

5. Punta del Fangar. Delta de l'Ebre.

6. Pas del riu. Delta de l'Ebre.

Espero de veritat que us hagin agradat, i que potser fins i tot n'heu imprès alguna i l'heu penjada del vidre de la porta, amb totes les altres que de ben segur heu rebut. Repeteixo, que tingueu un Bon Nadal i un prosper any 2014.

                                                      Joaquim Surribas (desembre 2013)

Com ja he dit les fotografies són fetes meves, al Delta de l'Ebre, als Aiguamolls de l'Empordà i una d'elles a La Camargue.


dilluns, 16 de desembre de 2013

13. EL BESTIAR DE POBLENOU

Vull parlar-vos de la Colla del Drac, que no fa gaire ha complert 25 anys, i que tantes vegades m'han fet gaudir en un correfoc.

La Colla del Drac és fundà en aquella època, on calia fer coses als barris que aglutinessin la gent jove i més gran. Va ser la revifalla del moviment associatiu, lluny de les entitats multi-activitat. Era quan van reviure o es van crear colles de tota mena: Trabucaires, Ball de Gitanes, Colles de  Dracs o de Diables, i també la renovació de les Colles de Gegants als barris. Calia fer país i una bona manera fou començar per l'àmbit tradicional, tot i que Diables i Dracs no és que fossin molt nostrats, lluny d'algunes poblacions on han estat tradició de sempre, Berga o Vilanova i la Geltrú. 

1. L'Estarrufat traient foc pels queixals.
La Colla del Drac, entra de ple en la tradició, molt mediterrània, del foc i la pólvora, i la seva primera figura va ser l'Estarrufat, nascut l'any 1985, un drac ben vistós construït amb fibra de vidre per aguantar perfectament el foc, que li brolla per quatre punts. 

Us vull explicar una anècdota. La construcció de l'Estarrufat va fer-se en un magatzem propietat d'un membre de la colla, en acabar-lo i voler-lo treure al carrer, això em recorda alguna ciutat, no passava per la porta malgrat desmuntar-la, així que va ser necessari fer-lo a trossos, d'aquesta manera naixia la primera bestia desmuntable de tota la fauna catalana. Avui ja s'ha recompost del tot i és una sola peça.

2. La Víbria en plena acció.
La Víbria, bestia històrica, fou la primera de Catalunya en ser recuperada, neix l'any 1992, és construeix amb materials més moderns que l'Estarrufat i treu foc pels quatre costats i amb gran efecte. 

Presenta un pitram força generós, i per això o per la seva cara simpàtica, és la figura estimada de la canalla, tant és així, que la Víbria cada mes de maig recull els xumets dels infants que han decidit deixar de xumar i els guarda perquè no hi tornin. Aquesta tradició la va iniciar el fill d'uns membres de la Colla i amics personals, que avui té 25 anys. 

3. Totes les besties alhora al final del Correfoc
L'any 1997, la Colla del Drac, té una nova figura o en aquest cas figureta, és tracta de l'Estarrufadet, construït per la colla infantil. Van ser moltes tardes de treballar plegats fins que va sortir per primer cop l'any 1997. Com les anteriors és una figura de foc, però més pensada per la canalla, que en són els  
portadors.

4. El Fenix, sembla mes dolç.
La darrera incorporació al bestiari ha estat el Fenix, una bestia més de lluïment que no de foc, tot i que també en treu quan convé. El seu protagonisme esta lligat als solsticis, especialment al d'hivern, on reneix de les seves cendres, en una festa diferent i especial.

L'estendard de la Colla és un petit drac amb les ales obertes i sense peus, recolzat al cim d'un pal.

M'agrada veure i sentir els petards, també m'agrada l'olor a pólvora i el que més, posar-me sota els paraigües d'espurnes, i tenir la sensació de ser en mig d'un món fantàstic, més que foc i fum, que no sé explicar-vos.

                                           Joaquim Surribas (desembre 2013)





Vull dir-vos que podria passar que alguna cosa no sigui com jo l'he explicat, el que expresso però és la meva percepció, en cap cas una lliçó d'història. Si algun llegidor vol fer-me algun aclariment o rectificació, no tingueu vergonya.

Les fotografies són fetes d'en Joaquim Surribas, en diferents moments. 

                                               
  

dijous, 5 de desembre de 2013

12. EL BARRI DE PESCADORS

1. La font del mig de plaça
Quan per Poblenou hi passava el tren i hi teníem estació. El mateix tren que, quan érem joves, ens duia a les platges del nord de Barcelona, principalment al Maresme, per sobre o per sota Mataró, tan era. Sí, quan passava el tren i encara ara, existeix entre el carrer Taulat i les vies, un Barri de casetes baixes o de l'alçada d'un pis, amb carrers estrets i no sempre rectes. amb un centre neuràlgic, la Plaça Prim. Aquest barri, que amb el temps no ha canviat gaire, hi havien viscut els pescadors que feinejaven a la platja del Poblenou.


2. La Plaça Prim i una mostra
dels arbres
La Plaça Prim. recorda aquelles places de poble menut, sovint arran de mar, amb aquell aire càlid i protector a la vegada, i amb la font de distribució d'aigua al bell mig. Són aquells espais de reunió, on hi sol haver el bar i potser l'església, tot i que aquest no és el cas. I el bar, és va convertir fa uns vint i cinc anys, en un restaurant luxós i de moda, Els Pescadors, va agafar el nom del bar que el va precedir. Un establiment on hi menjaves bé i barat, i podies trobar-hi peix, recent tret de l'aigua. Però cal que deixi la crítica gastronòmica, i us parli més del barri.


3. Carrer de la zona



Els carrers estrets, alternaven petites naus industrials amb habitatges, encara tinc a la memòria l'olor que sortia de la fabrica de pega-dolça. De les naus industrials no en queda res, queden, això sí, algun que altre taller de treballadors autònoms, i també alguns artistes que hi tenen el seu estudi. En Mariscal, hi té el seu centre de creació, que s'anomena "Palo Alto", com són les coses, el Cobi és fill de Poblenou i la Petra també.

Les cases antigues estan pintades de blanc i els balcons són plens de flors per primavera, un altre punt diferencial d'aquest tros de Poblenou. Si tornem a la plaça, observem que és el punt de trobada de la gent gran, per prendre el sol o l'ombra, segons l'època de l'any, asseguts als bancs. I també de mares joves amb els fills que poden córrer sense perill. Hi ha uns belles ombres de troncs gruixuts i retorçats, amb una excel·lent presència.


4. Hort comunitari
Amb la vinguda de la crisis en alguns solars buits s'hi han instal·lat Horts Urbans Comunitaris, que amb més o menys fortuna conreen verdures, que ignoro quina destinació tenen, però si que hi he vist alguna cara coneguda.

Ara hi ha algun que altre edifici modern, el límit del barri ja no és el carrer Ferrocarril, ara és el Parc de Mar, el Passeig Garcia Faria i la Ronda Litoral. Ja no existeixen les vies i en conseqüència tampoc el pas a nivell, a les platges no hi ha barques de pesca, algun "windsurf", fins i tot masses en algun moment. Ara la sorra és una cosa ben diferent, neta, hi ha socorristes, i ve gent de tot Barcelona, també els "guiris" que s'allotgen als hotels propers, per gaudir-ne. 

És els pas dels anys, que millora l'entorn però alhora ens deixa aquella nostàlgia del que va ser i ja no tornarà.


                                                           Joaquim Surribas (desembre, 2013)

Les fotografies són d'en Joaquim Surribas

dijous, 28 de novembre de 2013

11. L'ESCOLA VORAMAR

Avui m’agradarà parlar-vos d’una entitat de Poblenou que m’és molt propera, l’Escola Voramar i per extensió us faré conèixer breument la Fundació Voramar, la seva entitat titular.

1. Any 1966. Així era Voramar
A meitat dels anys 60 un grup de pares, davant de l’oferta al barri, volen una escola diferent per als seus fills, i decideixen buscar la manera d’aconseguir-ho. Com podeu entendre les dificultats en aquella època van ser moltes, però poc a poc van salvar-les totes. Així l’any 1966, el mes d’octubre en concret,  obre les portes el que en aquell moment s’anomena "Centro de Estudios Voramar". Noranta alumnes, tot nens, són els que comencen els seus estudis a Voramar.

Abans de continuar, una anècdota. L’any 66 calia publicitar l’escola, ja que nomes unes poques famílies sabien del projecte. Van fer un fulletó convocant a reunions explicatives, que entre altres coses deia -Un grupo de padres quieren abrir un escuela en Publo Nuevo...-, i quina va ser la sorpresa que més d’un va preguntar si los padres eran jesuitas, salesianos o què?

2. Un aula de Primària, l'any 1975
L’Escola s’ubicà en uns edificis, els mateixos que avui però molt canviats, al carrer Ramon Turró, 130. Aquests edificis estan annexos a la Parròquia de Sant Francesc d’Asis, però en cap moment va ser una escola parroquial, sempre va ser independent de l’església. El seu ideari és d’escola catalana, cristiana i innovadora pedagògicament parlant, i des d’un començament és manifesta com una escola on hi cap tothom. A començament dels anys 70 passa a ser una escola mixta.

L’escola va anar creixent, tant en nombre d’alumnes com en metres quadrats d’edifici. Hi ha diverses ampliacions, dutes a terme en diferents fases, com podeu veure en les fotografies. Jo vaig arribar-hi l’any 1987, com a pare d’alumne, que buscava per la Mireia una escola catalana i moderna, i ho vaig trobar a Voramar. Em vaig integrar tot d’una  a l’APA (en aquella època sembla que no hi havia mares i encara no era AMPA), i uns anys després em van proposar entrar al Patronat de la Fundació, i allà continuo.
3. L'Escola Voramar, avui
Voramar és avui una escola, en règim de Concert Econòmic de la Generalitat de Catalunya, dirigida per la Fundació Voramar, entitat sense ànim de lucre. Compta amb dues línies d’ensenyament, des de Parvulari i fins a Educació Secundaria Obligatòria, com a escola concertada, i amb quasi 700 alumnes i 50 professors. I així seguirem, sempre que el ministre Wert ho permeti.

Som ben a prop de complir cinquanta anys, i ara encetem un projecte il·lusionant. En no poder créixer en l’edifici actual, el proper any iniciem la construcció d’un nou edifici a l’altra costat de l’església, el que avui és la rectoria. 

Voramar per arribar aquí no ha tingut fàcil, i el repte que encetarem és molt important, però seria trair a aquells fundadors i les seves idees, si ara tiréssim la tovallola. 

                                                          Joaquim Surribas (novembre, 2013)


Per saber-ne més de l'Escola Voramar cliqueu aquí.

Fotografies 1 i 2, del fons documental de Voramar
Fotografia 3, d'en Joaquim Surribas

dimecres, 27 de novembre de 2013

10. LA RODONA DEL CASINO

La Rambla del Poblenou, un lloc on si ets poblenoví i tens pressa val més no passar-hi, i si és per la Rodona del Casino, encara menys, ja que pots trobar-hi tothom. Però si no has d’anar en lloc i vas passejant, és un bon punt per trobar amb qui fer petar la xerrada i passar l’estona. Ets al rovell de l’ou de Poblenou i és nota.

Al voltant de les quatre cantonades ha passat quasi tota la història del barri, i encara avui tot és mou en aquest indret, és el punt de trobada en moments de festa o de protesta. Com arreu ha variat el que hi ha, però tampoc massa. I parlant de cantonades, sense voler prendre't el blog, Francina.

1. Sala del Casino l'Aliança del Poble Nou
Si et situes al bell mig de la rodona, al costat del fanal i vas girant poc a poc en sentit de les agulles del rellotge hi trobaràs, al nord-est, el magnífic edifici del Casino l’Aliança del Poble Nou, amb força activitats pels socis i no socis. A la seva sala d’actes, o teatre, hi caben quasi mil persones, allà hi he vist teatre, concerts i també hi he ballat. Hi ha un parell de coses sobre el Casino que potser no sabeu, la primera el terra de la sala és flotant, s’inclina quan hi ha el pati de butaques, però es posa pla quan toca ballar. La segona és: la bona acústica de la sala va fer que entre els anys 60 i 80, servia d’estudi de gravació de música de la majoria de discs que és produïen a Barcelona.

Al sud-est hi ha la pastisseria que emet uns olors a primera hora del matí que t’inciten a pecar encara que no vulguis.  Va agafar l’antic nom de la rambla, Triunfo, hi és de tota la vida, i és la mateixa família que la regenta. Al costat i en un local que havia estat una sastreria, ara hi ha una hamburgueseria, molt recent i gens arrelada.

2. Rodona del Casino,
amb la Font de les Tres Gràcies
Al sud-oest, un altra establiment de sempre, un forn de pa dels de veritat, que du per nom El Sortidor, on te fama la coca de forner que posen a la venda a les 5 de la tarda. Fa molts, molts anys, en mig de la rodona hi havia la “Font de les tres Gràcies”, acompanyada dels fanals i les palmeres, actualment a la Plaça Reial.

3. "El Tio Che", encara manté la imatge
I l’he deixat espressament per l’últim, al nord-oest hi tenim una de les icones del barri, l’Orxateria “El tio Che”, fa un parell d’anys va complir 100 anys, sí, 100 anys de refrescar-nos la vida els estius, amb l’orxata de xufla, la llet merengada, els gelats artesans i els diferents tipus granissats, un dels meus preferits és un “mig i mig”, barreja de granissat de llimona i de  granissat de civada. També fan entrepans i els diumenges és un dels punts clau per fer el vermut a Poblenou, asseguts al sol tot repassant el diari.

A cops, em sembla mentida la de vida que hi ha a la Rodona del Casino.

                                                     Joaquim Surribas (novembre, 2013)


Les fotografies, aquest cop són d'Internet.
Cliqueu els enllaços del casino l'Aliança del Poble Nou i de l'Orxateria "El tio Che" 


dimarts, 19 de novembre de 2013

9. EL LLORO DEL 36

1. El tramvia 36, al començament del 
recorregut, a Poblenou.
Som a Poblenou, entre finals dels 50 i començament dels 60, al carrer Taulat, en front de “La Licorera”, una botiga de venda de vins i licors que encara existeix, hi tenia el seu començament i final el tramvia 36, que feia el recorregut entre aquest punt i el Pla de Palau, tot passant per l'Avinguda Icaria, de la que ja us en he parlat. 

2. Bodega La Licorera,
al carrer Taulat, Poblenou.
Va succeir que, als amos de “La Licorera” els van regalar un lloro, d’aquells que xerraven imitant els sons que sentien. El lloro dins de la seva gàbia era sempre a la porta de la botiga, així escoltava els sorolls, crits i veus habituals del carrer, en especial els del tramvia que s’aturava molts cops al dia al seu davant. Com que tenia bona oïda, va aprendre a la perfecció el xiulet que feia el cap de línia per donar sortida al tramvia a la seva hora. Així, quan li venia de gust, ell feia el xiulet i el conductor posava en marxa el vehicle, amb el conseqüent ensurt del vigilant, que tenia que sortir corrents a aturar-lo.

També feia altres gràcies, als clients i clientes de l'establiment, que a cops no eren ben rebudes, ja que alguna vegada, -els amos van negar sempre haver-li ensenyat-, els deia a les dones, sempre en castellà, frases com: “Borracha, ¿Sabe tu marido que estás aqui?” o alguna altra finesa per l’estil, o xiulava a tothom que portes gorra. 

3. Bust del Lloro del 36.
L’any 62, degut a les queixes dels empleats de la Companyia de Tramvies, ja no el van treure més a prendre el sol a la porta, i va quedar tancat a la botiga, on continuava amb la seva xerrameca. Morí l’any 1992, però continua present al costat del taulell, dissecat dins la seva gàbia.

4. El Gegantó de cos sencer.
La Colla de Gegants del Poblenou, l’any 96, ret homenatge a aquest,  diguem,  peculiar personatge del barri, i crea un gegantó amb l’efigie del lloro amb gorra de tramviaire i l'escut de Sant Martí al pit, que bateja amb el nom de "El Lloro del 36". Es una de les figures, junt amb el Bernat i La Maria, que surt sempre allà on participa la colla. Les seves mides i pes,  permeten que siguin les dones i els adolescents, els portadors. Cada Festa Major, el cercavila passa pel carrer Taulat i el gegantó fa un ball davant “La Licorera”, que correspon, convidant a tots els assistents a un refrigeri.

Ja us asseguro jo, que aquesta història és ben certa, en cap cas és una llegenda urbana, això o és que les meves orelles em van enganyar fa quasi cinquanta anys.


         Joaquim Surribas (novembre, 2013)

Totes les fotografies són tretes d'Internet.

Per a més informació clica: El Lloro del 36


dimarts, 12 de novembre de 2013

8. EL MEU CARRER

1. Foto de la Rambla del Poblenou
El meu carrer no és un carrer qualsevol, és una Rambla i de les de veritat, de les que van de muntanya a mar, no com han fet en altres indrets de Barcelona, que anomenen rambla a un carrer que va paral·lel al mar, quins bons urbanistes que tenim! 

Hi ha un passeig central, arbrat amb plataners alts i frondosos, quan no els poden, darrerament han plantat altres especies, que encara han de créixer. També hi ha bancs on seuen els passejants i sobre tot la gent gran, per parlar del si no fos..., avui amb l'augment de turistes que dormen al barri, en un dels molts hotels que hi ha, aquest passeig central bonic, s'ha convertit en un seguit de terrasses de bar, que a vegades fa difícil poder-hi caminar.

Amb els anys s'ha allargat, però en un principi anava de Pere IV fins al carrer Taulat, i a cada cruïlla , el passeig és converteix en una rodona, que no una rotonda -en cap cas és vol regular el transit-, i totes tenen per nom el del carrer que fa el cruament  per exemple la rodona de Pallars, excepte la de Rambla amb Ramon Turró, que du el nom de l'entitat que hi ha, rodona del Casino. Aquesta rodona és el centre del barri i des del balcó del Casino és fa, cada any, el pregó de Festa Major.
2. La Rodona del Casino l'Aliança del Poblenou

La Rambla, en realitat en són tres, una mica com les de Barcelona, però per diferents motius. La primera, la de sempre és la que us he comentat, però quan van obrir el camí cap a mar, van fer quelcom semblant a un passeig, des de Taulat i fins a Passeig Calvell, però més estret i no tan cuidat. I amb l'expansió demogràfica preolímpica, des de Pere IV fins a la Granvia, la Rambla Nova és un passeig més ample que l'original, ple d'habitatges de nova planta i d'establiments de lleure. Aquesta darrera però, encara no la sentim massa nostre.

Bé, aquest és el meu carrer, on fa 35 anys que hi visc i si tot funciona, no m'hi he de moure.

                                    Joaquim Surribas (novembre, 2013)

Fotografies: Joaquim Surribas

 


7. CAN CULLERES

1. Vista aerea de metales y Plateria Ribera, SA,
any 1950, que fins al seu tancament no va
variar gaire.
Una de les empreses més representatives del Poblenou, potser per la quantitat de veïns que hi treballaven i per la seva situació dins del barri, era “Metales i Plateria Ribera, SA”, amb el nom popular de Can Ribera, o el encara més descriptiu de Can Culleres, ja que una part del que fabricaven eren jocs de coberts, amb la marca Gallo. Situada a la Rambla del Poblenou i ocupant dues illes de cases , dels carrers Llacuna i Luchana, avui Roc Boronat, entre els de Pujades i Pallars. 

L’empresa és dedicava a la producció de peces de metall, fetes amb motllo a traves de la fundició, o bé estampades i també mecanitzades, amb diferents acabats. Treballaven tota mena de metalls, inclosa la plata, tal i com el seu nom indica. L’empresa es fundà l’any 1912, i va tancar l’any 1985 per una suspensió de pagaments, de la que no en va poder sortir. 

Algú, i no recordo qui, em va comentar que en bona part, el seu tancament va ser provocat per la pèrdua d’un material valuós, els van desaparèixer molts quilos de xapes per estampar monedes de 25 pessetes, una comanda del Banc d’Espanya. La desaparició d’aquest material va ser per la sostracció que feien els mateixos empleats i que utilitzaven a les màquines escurabutxaques, totes les dels bars del barri n’eren plenes d’aquestes xapes sense valor monetari.
2. Treballadors de Can Culleres, dels anys 1920

Tenia molts empleats, la majoria eren poblenovins, qui no tenia un familiar que hi treballava, hi tenia un amic o un veí, era una de les empreses preferides en arribar a l’edat de buscar feina. Els treballadors estaven contents, tenien avantatges socials, els seus fills anaven de colònies a càrrec de l'empresa i inclòs sobre els anys 60, els va construir habitatges socials de compra, un edifici de pisos a la Rambla del Poblenou més propera a mar i altres al carrer Pallars, entre Espronceda i Lope de Vega.

Una imatge que tinc guardada a la memòria era dels dies abans de Nadal, als treballadors de Can Culleres, com a lot de Nadal, els donaven galls d'indi vius i amb totes les plomes, era un espectacle veure-l's sortir de la feina, alguns d’ells, amb l'au lligada del coll amb una corda, per dur-lo caminant com qui du un gos.

Dels terrenys de la fabrica avui n’hi una part que són blocs d’habitatges i la resta encara esta quasi tota per urbanitzar. Suposo que estan a l’espera de que la crisis passi de llarg i és pugui tornar a especular amb els habitatges.

                                 Joaquim Surribas (novembre, 2013)

Fotografies: Internet


dijous, 7 de novembre de 2013

6. ICÀRIA, ICÀRIA...



Fa uns dies vaig parlar, amb l’entrada de “La Catalana”, de les sortides naturals de Poblenou, i avui us vull parlar d’una altra, l’Avinguda Icària. Però abans voldria parlar-vos de l’origen del nom, ja que penso és una història interessant.


1. Imatge d'en Étienne Cabet, de jove
Étienne Cabet (1788-1856), va ser un filosof francès que promulgava la igualtat entre les persones, la seva ideologia era propera al socialisme autogestionari de l'època, i ho plasmà en la seva novel·la “Voyage en Icaria”, publicada l’any 1839. 
2. Portada de la novel·la
"Viatge a Icaria"













Les seves idees tingueren seguidors, tot i que no massa nombrosos, i cap a 1850 un grup d’ells s’estableixen al Poblenou, que ells van anomenar sempre Icària. Anys després alguns, no tots, d’aquests seguidors catalans varen emigrar als Estats Units, per fundar una colònia amb les directrius d’en Cabet, i que va ser un fracàs estrepitós. Persones de bona fe als que van enganyar amb l’emplaçament dels terrenys cedits per instal·lar-s’hi, eren lluny d’arreu i molt erms. Molts dels colons moriren de malària. Posteriorment a Icària, funden diversos emplaçaments, sempre a Estats Units, que van d’un desaste a un altre, quasi sempre per divergències polítiques i socials, dels seus membres.

A Poblenou de tot això només en quedaren dues coses, una i important: la tradició obrera del barri, amb posicionaments anarquistes, i també altres propers a l’incipient comunisme, això en els anys de la revolució industrial i de la instauració de la República, que es mantingueren amb força durant els anys de la Dictadura. I dues, que els de Poblenou sempre hem anomenat aquest carrer amb el nom d’Avinguda Icària.
3. Avinguda del Capitan López Varela
Aquest nom li posaren amb la instauració del Pla Cerdà, és va canviar el nom del Camí del Cementiri. Amb els drets de conquesta del franquisme, se li torna a canviar el nom pel de Capitan López Varela, que alguna cosa deuria haver fet l’home per merèixer-ho, però segur que no seria del nostre grat, i feliçment amb l‘edificació de la Vila Olímpica recuperà el nom d’Avinguda Icària.


4. Avinguda Icaria a l'actual

Potser que us parli del carrer. Va paral·lel a la costa, començant a la porta del Cementiri del Poblenou per acabar al Carrer Marina. Fins a finals dels anys 80 del segle XX, era un carrer on, a més d’industries de tota mena, hi havia instal·lacions de RENFE, i alguns, molt pocs habitatges. Al bell mig hi havia un pas a nivell, que donava sortida a trens de l’Estació de França, aturant la circul·lació de vehicles, a vegades durant molta estona.
5. L'Avinguda Icaria, en la
seva zona ombrivola
L'any 65 aproximadament hi havia dos tramvies que circulaven per l’Avinguda Capitan López Varela, el 36 i el 52, que sortint del Carrer Taulat a l’alçada de la Rambla del Poblenou, en aquells dies Paseo del Triunfo, feien el recorregut, fins el Pla de Palau el primer i fins Plaça Espanya, el segon. Del 36 i d’un lloro us en parlaré ben aviat.

Avui l’Avinguda Icària és l’eix vertebral de la Vila Olímpica, en mig dels blocs de cases i amb mobiliari urbà de disseny. Ja és bo que se’n conservi el nom, però ja mai més serà aquell carrer brut de pols de les industries i de sutge dels trens, per on cada dia passava el pare per anar a treballar, o el camí que conduïa a tota la família, per fer una passejada amb les “golondrines” del port, algun que altre diumenge.

                                          Joaquim Surribas (novembre, 2013)

Imatges 1, 2 i 3, trobades a Internet
Fotografies 4 i 5, d'en Joaquim Surribas




dijous, 31 d’octubre de 2013

5. LES MEVES FOTOGRAFIES DE L'EXPOSICIÓ "V(B)ELL NOU POBLENOU"

Se que aquest és un Blog de Literatura Catalana, però la temptació ha estat gran i no m'he pogut resistir, prego que perdoneu la meva gosadia. 

El passat mes de setembre, i amb motiu de la Festa Major de Poblenou, uns quants companys amb els que formem el Fotoclub, varem decidir fer una exposició col·lectiva, anomenada "V(B)ell Nou Poblenou" el mateix nom que he posat al blog. Hi havia unes quaranta fotografies totes fetes al barri.
1. Una antiga farinera,
avui el Centre Cívic
de la Vila Olímpica. 

L'objectiu era buscar el contrast entre el Vell, Bell i Nou Poblenou, i el millor va ser els diferents estils empleats. Les que us ensenyo a continuació són les que vaig presentar jo, i si sembla que no compleixen estrictament amb el nom de l'exposició, s'hi acosten molt.
  
La fotografia 1, es feta al Carrer Taulat, just davant del Cementiri de Poblenou, i vaig voler contrastar els peus d'un edifici modern fets de formigó, i amb un edifici industrial, una antiga farinera, una arquitectura tant habitual no fa tants anys. 


2. Edifici de l'Escola Voramar a l'actualitat
L'edifici de l'Escola Voramar, la fotografia 2, no sempre s'ha vist així, amb una façana tant acolorida. Això ha esta el resultat de més de 40 anys d'obres d'ampliació i millora. La fotografia esta pensada per decorar les agendes dels alumnes de l'escola, però alhora és una imatge molt demostrativa del Vell Nou Poblenou. Situat a la cruïlla dels carrers Badajoz i Ramon Turró, en un edifici annex a la Parròquia de Sant Francesc d'Assís. 

La platja de la Marbella, abans l'antic i més gran abocador de Barcelona, va recuperar-se gràcies a les olimpíades, com a espai de lleure, i agafar així l'actual protagonisme a la ciutat. Parlo de la fotografia 3. 

3. La Platja de la Marbella, en un dia plujós.

Era la platja de la meva infantesa. Per anar-hi s'havia de creuar les vies de tren pel pas a nivell. El primer que trobaves, sobre la sorra, eren les runes dels primers edificis del Club Natació Poble Nou, que podien estar inundats o no en funció de l'alçada del nivell del mar. Era una platja bruta i contaminada, però als dotze anys no teníem gaires miraments. 

La fotografia és feta a l'alçada de la Rambla del Poblenou.
4. Vista de les antigues cotxeres
d'autobusos, des de la porta de Can Framis.

Al costat, la fotografia 4, és feta a la zona del barri afectada pel 22@, allà on edificis industrials han estat enderrocats o rehabilitats per acollir empreses de les que en diuen "netes". Aquesta part de Poblenou esta situada entre les Glories i el carrer Pere IV. Sempre havia estat on els poblenovins anaven a treballar i rarament era una zona on passejar-hi. Avui és un plaer gaudir de les noves edificacions, a cada una més vistosa, on algunes d'elles han conservat elements dels antics edificis. Entretingut passejar-hi tot acostant-nos a la Torre AGBAR.

El punt de vista és des de la porta del Museu Can Framis, construït als terrenys d'una vella fàbrica del mateix nom, que pertany a la Fundació Vila-Casas. Al fons hi ha l'edifici de les antigues cotxeres d'autobusos, avui ja enderrocat.

Potser he estat un xic pesat però volia ensenyar-vos aquestes quatre fotografies, un petit reflex del V(B)ell Nou Poblenou. Hauríeu gaudit molt de la resta de l'exposició, hi havia veritables obres mestres que ens ensenyaven Poblenou, però vist amb uns ulls ben especials.

                                            Joaquim Surribas (octubre, 2013)

Fotografies: Joaquim Surribas

4. EL CAMÍ DE "LA CATALANA"


1. Model d'autobús de l'època.
Quan jo vaig néixer, de Poblenou només podies sortir per tres camins en direcció a Barcelona, i un d'ells era el Carrer Marià Aguiló. Explicar-vos les altres dues me les guardo per més endavant.


Pel Carrer Marià Aguiló, podem encara avui enllaçar Poblenou i el Clot. Aquest enllaç podíem fèrl'ho a peu, o agafant “La Catalana”, nom que rebia l'autobús, abans d'això una tartana, i que suposo era el nom de l'empresa.

Des de la cruïlla Marià Aguiló-Taulat, on tenia el seu començament, aquest autobús, passava per tot Marià Aguiló, i després dels “Quatre Cantons” (la cruïlla de Pere IV amb Marià Aguiló i Sant Joan de Malta), seguia per aquest darrer, i després del pas a nivell de les vies de la RENFE al Clot, tenia el seu final davant de la Parròquia de Sant Martí del Clot.


2. El carrer Marià Aguiló, ara.
Aquest petit recorregut, poc més d'1,8 quilometres, sembla poca cosa avui, però als anys cinquanta els de Poblenou no anàvem al centre, anàvem a Barcelona, i anar fora del barri no era massa habitual. El recorregut en si era ple d'entrebancs, els carrers estrets, que avui ho continuen sent, eren de dues direccions de transit, i quan no hi havia un vehicle que aturava la circulació, és trobaven de cara les dues “Catalanes”, com els funiculars una de pujada i l'altra de baixada, i si no hi havia sort trobaves el pas a nivell tancat, de les vies de RENFE. Una època que vaig anar a Escola al Clot, preferia anar-hi a peu que amb “La Catalana”, des de casa era més curt de temps i de recorregut.


Era útil però, el pare i jo l'agafàvem sovint, teníem uns amics que vivien al Clot i els visitàvem moltes vegades, i algun xofer que em coneixia, em deixava seure al seu costat, en una zona restringida del vehicle.

Com és lògic, “La Catalana” va desaparèixer a finals del anys setanta del segle passat, engolida pel progrés  Mai ha estat substituïda com Deu mana. Desprès de molts intents, ara hi ha un mini-bus, que fa el recorregut de mar a muntanya, per carrers més amples i menys cèntrics del barri, i que arriba fins a l'Hospital de Sant Pau, jo no he tingut la necessitat d'agafar-lo mai.

                                                   Joaquim Surribas (octubre, 2013)


Fotografia 1: Internet
Fotografia 2: Joaquim Surribas

dimarts, 29 d’octubre de 2013

3. NO HI HA CINEMES A POBLENOU




Fa molts anys que no queda cap cinema a Poblenou, tot i que algú dirà que no és veritat, ja que a Diagonal Mar hi un multi-sales molt gran i en plena Vila Olímpica n'hi ha un altra. Però a Poblenou no en queda cap i n'havíem tingut cinc, tots ells eren de reestrena, i amb sessió doble.

Tenien uns noms força normals, però els coneixíem pels seus mals noms i tots ens enteníem.

Per la utilització que jo en vaig fer, us els voldria descriure:
 

Façana del Cinema Ideal
El Cinema California, el "Cali", on només feien pel·lícules aptes. Aquí va ser la meva estrena cinematogràfica, amb tres anys recent fets, un "western" de l'època, "El honor del Capitan Lex", amb Gary Cooper, i una altra que més val no recordar. M’expliquen que em vaig passar tota la projecció d’aquesta segona reclamant, en veu força alta, que sortissin "tatanos". Va ser el meu cinema d'infantesa, on amb la complicitat de l'acomodador, els pares m'hi deixaven per anar a veure a un altra cinema les pel·lícules no aptes.

El Cinema Ideal, el "Rellisquin" o el "Rellis", antiga pista de patinatge d'aquí li venia el sobrenom, era una de les sales més grans de Barcelona. Jo hi passava pel davant per anar a escola. Recordo que amb la projecció d'"Ama Rosa", una pel·lícula basada en una novel·la radiofònica de l'època, hi vaig veure cua per entrar-hi, per primera vegada, era molt llarga, plena de d'àvies i no tan avies, que en molts casos tenien la companyia de fills o nets. Avui són uns estudis de cinema i televisió.

La Barraca dels anys 50, al carrer Pere IV
El Cinema Triunfo, el cinema de la Carme i meu, anomenat la "Barraca". Va ser un local molt atrotinat, si plovia et podies 
mullar segons on seies, ja enteneu el mal nom, oi? Quan el van remodelar era una sala força còmoda, però . Quantes tardes passades amb el berenar o les xocolatines!

Els altres dos, el Cataluña, que feia la mateixa programació que el Triunfo, però amb l'ordre altern, un home en bicicleta portava les pel·lícules de l'un a l'altre. I l'Alianza, en els antics locals del Casino l'Aliança del Poblenou, on avui hi ha un edifici nou amb una oficina de "la Caixa"


Avui sembla que aquests cinemes no són necessaris, però a mi m'agradava sortir de casa per veure dues pel·lícules seguides en una gran pantalla.

                                             Joaquim Surribas (octubre, 2013)

Fotografies: Internet



divendres, 25 d’octubre de 2013

2. EL MERCAT AMAGAT



Porta principal
Mercat de la Unió
M'agradaria documentar aquest escrit amb fotografies de tot l'edifici del Mercat de la Unió, a Poblenou, però ha estat del tot impossible, com veieu són parcials, ja que avui i sempre ha estat el "mercat amagat" 

Construït l'any 1889, seguint les maneres de finals del segle XIX, esta fet amb estructura de ferro i obra vista, vidrieres per donar llum a l'interior i actualment quatre portes, que n'havia tingut sis. No té una gran superfície, però sempre ha estat suficient pel servei del barri. A cada banda de la porta principal hi ha una font d'aigua potable, tan útil anys enrere i avui més ornamental que altra cosa. En els seus inicis servia de mercat d'intercanvi de bestiar a l'hora que hi havia taules de venda, avui quasi 125 anys després, només n'existeixen 22 d'aquestes ultimes, i amb motiu de la darrera remodelació, inclou una mitjana superfície de Mercadona.


Façana del Mercat de la Unió
Però jo vull parlar-vos de l'exterior, de l'entorn. La seva situació dins del barri tradicional, ben entès en els seus límits, és molt cèntrica, ben a prop de la nostre Rambla, entre els carrers Amistat i Joncar (referència a les antigues maresmes), allà, envoltat de cases de pisos, més o menys altes, alça la seva bonica estructura que, sense ser Sant Antoni o La Boqueria, té el seu encant.

Si no ets al costat és invisible, pots passar-hi a menys de 100 metres sense captar la seva presència, això el fa més nostre, si pot ser. Encara és el termòmetre del barri en el seu dia a dia feiner, ple de vida, font de rumors i notícies, molts poblenovins hi compren cada dia. Encara conserva, tot i que amb el pas dels anys ha minvat, botigues, en els baixos de les cases, que complementaven l'oferta comercial.

La idea d'aquest escrit me la va regalar una veïna, nouvinguda al barri, que em va preguntar on podia anar a comprar menjar. Estàvem a la rodona del Casino, a menys de 300 metres del mercat, d'aquest "mercat amagat"

Si un dia veniu al Poblenou, recordeu de donar-hi un cop d'ull, però heu de venir, si us és possible, en un dia feiner, veureu la vida del barri, i potser em trobareu, pels voltants del mercat, petant la xerrada amb amics.
                                                                      
                                                  Joaquim Surribas (octubre, 2013)

Fotografies: Joaquim Surribas








dimecres, 23 d’octubre de 2013

1. V(B)ELL NOU POBLENOU, PER QUÈ AQUEST NOM?



Can Saladrigues,
avui Biblioteca Manuel Arranz



Normalment un no ha de justificar el nom que posa a les coses, però sovint sempre hi ha qui ho pregunta, i per una vegada em vull anticipar. Podem anomenar les coses per comoditat, perquè ens agrada, perquè és original, senzill o curt, i una altra raó és que reflecteix una realitat. És aquest el cas i així vull explicar-ho.


Poblenou és un barri nascut amb la revolució industrial, terrenys plans adequats per la instal·lació d’empreses, especialment les del “ram de l’aigua”, a les maresmes i rieres del litoral nord de Barcelona. Els treballadors necessaris per les empreses calia que tinguessin casa, i el més a prop possible. Així neix el Barri del Poblenou, un barri vell, que amb la lògica de llavors, el bategen com a Poble Nou. 

Carrer Llull - Rambla del Poblenou

El Pla Cerdà li dona unes característiques diferents a la resta de barris vells de Barcelona, uns carrers amples típics de l'eixample. Però és després de l'any 92, quan realment Barcelona descobreix el Poblenou, un barri amb platges i molts terrenys per construir, ben consolidat que compta amb tots els serveis. És quan neix el Nou Poblenou.

I cada dia que passa és més nou, però vol mantenir allò que ha estat seu de sempre. Molts dels edificis nous, moderns i vistosos, mantenen les façanes d’allà on van treballar els nostres pares, i això és una excel·lent solució. És així com avui tenim un V(B)ell Nou Poblenou. 

                                                   Joaquim Surribas (octubre, 2013)

Fotografies: Joaquim Surribas