dimecres, 21 de maig de 2014

30. DEL FÒRUM AL VELA I TORNAR

1. La Rambla del Poblenou,
però no a les vuit del matí.
Són quarts de vuit del matí i no estic sol pel carrer, uns quants i quantes corren o caminen Rambla del Poblenou avall, cap a mar. Cada un amb diferents motius per fer-ho: uns s'entrenen per fer mitges o senceres maratons, d'altres es conformen en curses populars de més o menys llargada, alguns només per mantenir-se en forma. Uns pocs com jo perquè ens ho ha recomanat el metge, en el meu cas per ser dolç, sembla ser que força dolç.

Quasi cada matí em cal trobar alguna excusa més, al marge de la salut, per calçar-me les sabatilles de "running", anys enrere en dèiem "vambes" i tots sabíem de que parlàvem. 
2. La zona de la Mar Bella,
en temps d'estiu.

Així, amb sabatilles, calça curta, més o menys abrigat en funció de l'època de l'any, la gorra i una ampolla d'aigua surto de casa, tres minuts d'estiraments i començo a caminar, a ritme sinó no fas res, no surto a passejar.

El primer és arribar fins a tocar el mar. Allà he de triar, en aquest cas encara ho puc fer, dreta o esquerra. Si vas a l'esquerra arribes fins al Fòrum, és un quilòmetre i escaig, en aquest tram, segons l'estació de l'any, pots gaudir d'una excel·lent sortida de sol. Però no puc badar, he de vigilar les bicicletes, millor dit els ciclistes, que no m'atropellin. També cal evitar molestar a tots els que van més rapit que tu, que son quasi tots.
3. Vista aèria del Forum. 

Arran de platja, amb la remor del trencar de les onades a la sorra, vaig fent al meu ritme, al cap de poc soc al pàrquing de platja, on el terra fosc, quasi negra, recorda els abocadors que hi havia no fa gaires anys. Continuant topo amb la paret sud del recinte del Fòrum. 

Mitja volta i cap el sud, si tinc sort no em ve el vent de cara i és més fàcil. Segueixo al costat del mar, i de quan en quan faig un glop d'aigua, no és que em deshidrati, amb prou feines mullo la samarreta, però diuen que he de beure i en això soc obedient. 
4. Les torres bessones i la balena.

Passo pel desviament que em du a la Rambla i jo com si res, resisteixo la temptació de girar a dreta i anar cap a casa. Continuo cap el Port Olímpic. En aquest tros, amb una mica més d'esforç, aprofito els accessos a la platja i faig les pujades i baixades de les rampes d'accés. Aquí surt un altre entrebanc, a més de les bicicletes i els corredors, he d'esquivar els gossos, els seus amos i les restes dels primers, que pocs recullen.

Ja soc al passeig que hi ha a final del carrer Marina, i encara vec lluny l'objectiu. He de creuar el carrer per on puc, és hora de trobar un pas entre les bicicletes, els "runnings", els gossos, els amos, les restes i ara he d'afegir-hi els cotxes, autobusos i semàfors, en aquest tros sempre alenteixo el ritme, però no defalleixo i procuro recuperar-lo ben aviat.
5. El Passeig Marítim, en temps de platja.

En el Passeig Marítim, hi ha molt més soroll, els anomenats: taxis, autobusos i cotxes particulars que circulen amb certa velocitat, és l'hora d'anar a treballar. Ara entenc aquells que és posen música a les orelles i s'aïllen. Ja tinc l'objectiu a tocar, només em cal un xic d'esforç més i un parell de glops d'aigua. 

Per fi, l'Hotel Vela, tan gran i vistós. Són molts els que com jo que se'l posen d'objectiu de la caminada. Quasi tots quan jo vaig ells ja tornen, què hi puc fer?. Aquí i ara tinc un altra dilema, agafar l'autobús o seguir a peu. El cos em demana una cosa, però per sentir-me satisfet he de tornar a peu. 
6. El Vela encara en construcció

Torno cap a les Torres bessones, esquivant o esquivant-he quasi tot i tothom, també esquivo les pujades i baixades de l'anada, caminant en diagonal m'acosto a la Rambla, ja he acabat l'aigua i les forces, quasi sempre alhora, a cent metres de casa ja duc les claus a la ma, passo de fer estiraments i a l'ascensor, aquí ja em relaxo. Estic segur que demà tindre agulletes, fins i tot a les pestanyes.

De dret cap a la dutxa, el millor de tot. I a continuació l'esmorzar, un altre bon moment. Ep! no penseu malament, el faig de règim. 

A partir d'aquest moment el meu cervell treballa per trobar l'excusa per obligar-me a sortir demà a quarts de vuit del matí, i tornar a caminar a ritme, tal com ho ha manat el metge i hauré de fer-li cas per no seguir tan dolç.

                                                    Joaquim Surribas (maig 2014)





dimarts, 13 de maig de 2014

29. ÉS UN PUNT I SEGUIT, NO UN PUNT I FINAL.

Bona nit, no he volgut deixar passar el darrer dia i no escriure res. He tingut una setmana plena de coses, totes més o menys importants i que calia fer o ser-hi, suposo que això és el tribut dels jubilats que volen fer alguna cosa més del que poden. Però, com us dic, no volia deixar passar la darrera oportunitat per què la Mercè em digui que poso masses comes o que falta un accent. Ben aviat, en un futur proper, serà fàcil que ho trobi a faltar.


1. Marrakesh. Plaça Djma-el-Fna. Any 2009

El Curs de Blogs m'ha agradat  en general, però de manera ben diferent les dues parts de la classe.


2. En Teo, company del curs de Retrat.
Escola de la Dona, curs 2012-13
La part literària ha estat molt agradable, i molt profitoses les correccions sempre encertades. No m'ha costat gaire fer els articles, tot i que darrerament he oblidat el barri per parlar d'altres coses. Mercè, gràcies per donar-nos una visió actual de com escriure i sobretot per escoltar-nos. Segur que a partir d'aquí els meus escrits seran millors.

I dels articles fets pels companys que puc dir-ne, jo he apres de cinema gràcies a n'Alfonso i les seves pel·lícules velles però que no envelleixen, la Rosa Albiach ens ha fet saber que hi ha carrers ben especials a Barcelona que jo desconeixia, i en Francesc ens ha sabut explicar el com i el per què dels nostres monuments més significatius. He vist que hi ha qui té la sort de viure en cantonades, oi Francina i que això li dona una visió diferent de la ciutat. M'ha agradat molt el Xarop de Saüc i admiro la teva capacitat de fer coses Maria Teresa. N'Enrica ha tret de la seva "Pitrera de pillo" històries ben interessants sobre persones desconegudes. Rosa Bruguera, no deixis d'escriure poemes, m'agraden quan parles del nostre país, però també m'has fet somriure amb la teva ironia. I a tu Rosa Palà, amb la teva capacitat lluitadora, només dir-te que això que has començat no és difícil, pots aconseguir-ho molt fàcil, només et cal trobar el teu lloc. Finalment de tots he apres alguna cosa, d'aquelles que en diuen de profit. Em sembla que no m'oblido ningú, i si fos el cas protesteu, que jo faré immediatament l'esmena. 


3. Flors d'Estepa, en castellà Jara.
Foto feta a les "Marismas del Odiel" l'any 2010

Sento dir que l'altra part de la classe no m'ha estat igual de profitosa, la de tecnologia. Tot i no conèixer algun dels programes explicats no he tingut cap dificultat en dominar-los mínimament ben aviat. I això ha fet que aquestes estones s'hem fessin ben feixugues per les repeticions del tema, però entenc que a algú li feia falta i no hi ha res a dir. 

No és cap crítica Marcel·la, no he pensat mai que fos culpa teva, era jo el que era on no havia d'estar. Vull que sàpigues que he imprès i enquadernat els teus apunts, per tenir-los a ma i restaran sempre a la biblioteca. No se sap mai quan podran ser útils. 


4. Tot jugant amb llum i foscor.
Collserola, a l'indret de la Font Groga. Març 2014
Per acabar voldria fer una referència a Poblenou, el meu estimat barri, aquest V(B)ell nou Poblenou, que tant m'atrau. El diumenge proper, dia 18 de maig, cel·lebrem les Festes de Maig, i si hi veniu podreu veure les Besties i els Gegants ben plantats a la Rodona del Casino. Podem passejar tot passant per davant de "El tio Che", o on era el Cinema California, el meu primer cinema. Podeu trobar-me a mi entre la molta gent, a la Rambla, potser en una parada de l'Escola Voramar o en una del Fotoclub Poblenou, també a la de na Mireia, la meva filla que exposarà i vendrà polseres, collars, anells i arracades de plata o bijuteria. O potser xerrant amb algú o altre, sempre hi ha coneguts amb qui petar-la. També podeu trobar-me badant, això que tant m'agrada fer.

Vull dir-vos que les quatre fotografies són totes del meu arxiu, fetes en diferents anys i utilitzant diferents tècniques. Les he triat només per què m'agraden.

Dolors, torna aviat si us plau i ben recuperada! 

Ep, cal seguir amb el blog, llegint-nos i penjant comentaris, no deixem de fer-ho, d'acord!

Que la força us acompanyi!, per un cop deixeu que sigui jo i no n'Alfonso que m'acomiadi amb una frase cinematogràfica, de "La guerra de les Galàxies".

Potser són masses signes d'admiració seguits? Potser si, però mireu avui m'ha sortit així.

                                                            Joaquim Surribas (maig 2014)







dimarts, 6 de maig de 2014

28. VENECIA AMB TU, CARME, I AMB EN BRUNETTI

1. Posta de sol a Venècia.
Només he estat dos cops a Venècia, de moment, i d'això fa un munt d'anys. Per sort la Carme sempre hi ha estat amb mi i n'estic molt content. Tinc, més aviat tenim, ganes de tornar-hi però no trobem el moment. A l'estiu no hi volem anar per què hi ha massa gent, a ple hivern tampoc pel fred que hi fa i per no mullar-nos els peus amb "l'aqua alta", ens agradaria un mes de maig o d'octubre. Però sempre hi ha altres propostes sobre llocs nous i engrescadors que fan que ho deixem de racó. Però les ganes hi són i sempre és una opció que tenim en compte.
2. El Pont de Rialto, sobre el Gran Canal,
pas obligat de turistes i venecians.

Amb la imaginació segurament és fàcil anar-hi: agafar l'avió i en un temps curt deixar-nos dur fins allà, a Piazza Roma muntar-nos en el "vaporetto" que ens dugui a l'hotel. Després la Carme i jo, agafats de la mà i amb la càmera a punt, sortir a passejar amb desmesura.

Si continuem imaginat-nos-ho, allà nosaltres voldrem ser lladres de llums, d'olors, de la remor i dels colors de la ciutat. Voldrem veure la gent movent-se arreu, els uns amb pressa, enfeinats i els altres, els turistes, fent la seva funció: badar. I voldrem jugar, la Carme i jo, al joc que tant ens agrada, res més que endevinar qui és venecià i qui no ho és, sempre tenint en compte que els italians a Venècia també són "guiris". Ens agradarà dinar en una "trattoria" a la vora d'un canal una "pizza", que de ben segur no serà massa bona, però les vistes a algun edifici que s'ho mereixi, o el anar i venir de les góndoles, taxis i "vaporettos", ens compensaran.
3. Portada de la novel·la
Mort entre línies.

Tota aquesta visió idil·lica ve per què estic llegint, l'acabo de començar, la darrera novel·la publicada del Comissari Brunetti: "Mort entre línies". Escrita per na Donna Leon, ianqui ella, però sòlidament adaptada a la vida veneciana. Ella és l'autora de la sèrie de novel·les policíaques, totes ambientades en la Venècia actual. 

De l'escriptora diuen, entre moltes altres coses: «Donna Leon nos pasea por Venécia como James Ellroy por Los Ángeles o Manuel Vázquez Montalbán por Barcelona: con un ojo acostumbrado a detectar lo que pasa al otro lado del espejo», o també: «Donna Leon evoca Venecia de un modo tan brillante que los canales respiran en cada página, pero es el calor humano universal el que persiste al cerrar el libro». Com podreu veure més endavant jo hi estic completament d'acord en aquestes afirmacions.
4. Fotografia divertida de l'escriptora
Donna Leon.
Les seves són novel·les de lladres i serenos amb poca acció, no recordo cap escena en que el Comissari empunyi un arma o que protagonitzi una acció violenta. Sempre hi ha un delicte, deixarien de ser policíaques si no hi fos. Els delictes són molt moderns i actuals, poden tenir a veure amb el racisme, la corrupció política i financera o senzillament delictes sexuals, sense oblidar robatoris, estafes i assassinats. Tampoc hi ha massa sang, la justa encara que sigui una trama amb alguns morts. I la resolució dels casos no sempre és com a un li agradaria, ja que s'imposen sovint les pressions polítiques per davant del delicte.

Els personatges fixes i complementaris, en la sèrie de novel·les, estan ben escollits, provoquen simpaties o antipaties en funció de la seva manera de fer. Però tenen un tractament molt diferent els que són fills de Venècia dels que no ho són, no cal dir de quant més al sud provenen. En aquest tema potser traspua un tènue vel de racisme nacional.

El principal interès de les seves novel·les al marge del nus de la història, i que em motiva a llegir-les, és la gran descripció de Venècia que fa la senyora Leon. Els llibres poden ser una guia esplèndida de la ciutat. És així quan parla dels grans monuments, de Sant Marc, del Palau Ducal, del Pont dels Sospirs, del Gran Canal, de Rialto i d'altres indrets imprescindibles de conèixer. 

Ella, molt hàbilment en cada novel·la hi afegeix un detall, un bombó, embolcallat amb la història. Aquesta llaminadura en la presenta sempre en forma d'un element arquitectònic que resta més o menys amagat entre els sinuosos carrers i canals. A cops un edifici pot ser un palauet, altres una "piazza" amb un pou o una arcada, només un pont o un carrer, sempre és identificable, i sempre disposem d'una descripció acurada, escrita de manera senzilla i entenedora que te'l fa veure virtualment. Jo sovint ho veig amb una pàtina de verdet provocat per l'humitat.


5. El que dèiem, un dels mil racons de Venècia.
També trobo molt interessant la manera com explica la vida a Venècia, la dels venecians i la dels que no ho són, les relacions entre ells i les discrepàncies d'opinió entre dues cultures. Ens fa visualitzar molt bé, amb sentit força crític, l'espectre de la política, la de la ciutat i també la del país, descrivint una classe política molt especial, molt semblant a la nostra, i amb pura lògica no els deixa massa bé.

Si no heu estat a Venècia, aquesta és una bona manera de saber-ne alguna cosa més, i si hi heu estat, podreu recordar fàcilment com vosaltres mateixos trepitjàveu cada racó.

A mi, cada cop que llegeixo una de les novel·les de Donna Leon m'entra el "cuquet" i li dic a la Carme: d'aquesta primavera no passa. Però com sempre ja som quasi a l'estiu.

                                                     Joaquim Surribas (maig 2014)



De fotografies meves de Venècia en tinc però en format analògic, diapositives de l'època, i les de paper estan enganxades a un àlbum, la veritat és que és veuen velles i descolorides, així que he anat a pescar al mar d'Internet on hi ha de quasi tot.