dilluns, 28 d’abril de 2014

27. QUAN EN DÈIEM TEBEOS

2. Portada d'una revista Pumby, una mica
oblidada en la història dels còmics.
Una altra de les aficions que tinc és la lectura i el col·leccionisme de còmics, antics i moderns, sempre de dibuix clàssic o de la línia de caricaturització que en diuen "franco-belga". Però sóc selectiu, no ho col·lecciono tot, exigeixo o bé un contingut literari o de guió, un tema interessant i al mateix temps un bon dibuix. Sovint però em deixo dur pel record i la nostàlgia.

Vaig començar de ben petit. Els dissabtes anàvem amb el pare al quiosc on ell comprava "El Noticiero Universal", aquell que els venedors de premsa anomenaven "Siero, la prensa", i a mi em comprava un "TBO", el de veritat o altres com podien ser el "Pulgarcito", el "DDT" o el "Pumby". 

Aquests tebeos van ser les meves primeres lectures i la font de la meva afició posterior, va ser així fins l'adolescència en que vaig passar de les revistes molt infantils, que a cops no ho eren tant, per entrar en el món de les aventures, i així començà la meva relació amb aquest tipus de còmics. Els meus preferits de llavors són els que anirem analitzant a continuació.

Abans però no puc obviar parlar-vos de la influència del "Movimiento" en tota mena de publicacions i molt especialment en les infantils. Cal tenir en compte que en la dècada dels quaranta s'havia d'educar el país en la direcció correcta i les revistes infantils van ser una eina molt important. 
1. Portada del primer número de la
revista Flechas i Pelayos.

Les publicacions infantils de l'època eren de l'Editorial Bruguera, en especial la revista "Pulgarcito", amb 20 anys editant-se, ja que es publicà per primer cop l'any 1921, essent coetania del "TBO". Però és a partir de 1937, i en especial després de la Guerra Civil, que la revista infantil per excel·lència va ser "Flechas i Pelayos", editada per la "Delegación Nacional del Frente de Juventudes". Pensada per adoctrinar la joventut, enaltint les meravelles de la "una, grande y libre" i del "nacional-catolicismo". Fins l'any 1945 va ser també ressò dels altres meravellosos estats feixistes europeus. 

A més, tots els personatges de les aventures o eren espanyols o d'origen espanyol, així modificaren les histories originals. Per exemple s'apoderaren d'un personatge italià, en Dick Fulmine, feixista ell això sí, de cop el fan espanyol i el bategen Juan Centella, ell solet "matxacà" a fons comunistes i ateus. O el mític Flash Gordon dibuixat per Alex Raymond, en la seva publicació a l'Espanya dels anys 40, comença així: "Flash Gordon, famoso jugador de futbol americano, descendiente de españoles..."

Ja veieu el pa que s'hi donava, podria donar-vos molts més exemples, però el que vull es parlar-vos dels meus tebeos, d'aquells que vaig seguir setmana a setmana les seves aventures fins que vaig tenir uns 15 anys.

3. Pàgina interior d'un quaderna d'en
Roberto Alcazar y Pedrin
Roberto Alcázar y Pedrin. Els seus autors són el guionista Juan Bautista Puerto i el dibuixant Eduardo Vaño. Un dibuix ben senzill però carregat d'intenció, només cal dir que en Roberto Alcázar tenia la cara d'en José Antonio Primo de Rivera, i era el més valent i més intel·ligent de tots. Les vinyetes eren petites i molt plenes de diàlegs i d'acció, les persones sovint poc treballades. En Pedrin volia fer el contrapunt còmic amb un llenguatge molt ofensiu, però no deia pecats ni paraules "soezes". La seva funció era capturar delinqüents, salvant el món de perills i terrors. 

4. Una pàgina interior d'un quadern de El Guerrero 
del Antifaz
El Guerrero del Antifaz. Del dibuixant Gago, i editat per l'Editorial Valènciana. Una historia situada al final de la reconquesta d'Espanya. És fill d'una comtessa raptada per un rei moro. Ell és educat com hereu del rei fins que coneix la veritat i aleshores és revolta contra els seus, vestint una mascara per què no el reconeguin uns i altres. El seu vestit du una creu al pit, però res més lluny de les creuades. Ell no té amics fixes, només companys eventuals d'aventures. En una Espanya ja mig reconquerida, la seva missió és atacar els moros que queden, sobretot si són males persones, cruels i traïdors, també "bellacos". 

Hazañas bélicas. Editorial Toray, comença a publicar l'any 1948 la revista. El principal dibuixant va ser en Boixcar (Joan Boix), era especialista en historietes bèl·liques d'alemanys contra russos, aquests tot i ser molt dolents no els va dibuixar mai amb banyes i cua. Els dibuixos eren exquisits, molt elaborats, ben executats i documentats. Les histories no tenien continuïtat i els personatges eren diferents a cada quadern. De vegades pecaven d'un xic de "moralina"
4. Pàgina interior d'una historieta d'Hazañas Bélicas,
dibuixada per en Boixcar.
La revista volia ser neutral, suposo que olorava l'arribada del Pla Marshall; si la història anava d'alemanys contra russos comunistes, els bons eren els alemanys, però si eren ianquis o aliats contra alemanys o japonesos, els bons els aliats, i així tothom content.

El següent l'he deixat el darrer perquè és el més proper i entranyable.

5. Portada del número 1 de la col·lecció de
El Capitan Trueno
El Capitan Trueno. Català ell, creació de l'escriptor Victor Mora i del dibuixant Ambrós. Porta en el seu vestit unes quatre barres dissimulades, tot i que el seu lema era "Santiago y cierra España". Tenia dos companys d'aventures en Goliat i en Crispin, i va ser el primer català que va lligar-se una sueca. En les seves aventures va visitar tot el món mundial, a cops muntat en artefactes ben estranys atès el temps històric en que estan situades les seves aventures. La seva lluita era constant contra tots aquells que tenint poder l'utilitzaven de forma dictatorial i esclavitzant al poble, us sona?

Però els autors ens van enganyar una mica, no gaire val a dir. Ens van fer creure que els "vikings" duien banyes, però la realitat és que el que en duia, no les duia al casc precisament. 
6. Pàgina interior d'un altra número de
El Capitan Trueno.
Encara avui, de quan en quan, agafo els toms enquadernats dels quaderns apaïsats de mida quartilla i gaudeixo rellegint-los. 

Fins aquí els tebeos que més m'agradava llegir de nano, després, amb l'edat he estat un pel més crític. He llegit i col·leccionat moltes altres revistes i àlbums de còmics espanyols, europeus i americans. Només com a exemple m'agraden: "Blueberry", "Tintin", "El Cairo", "El Vibora", "Asterix", "Flash Gordon", "Rip Kirby", "El Hombre Enmascarado", "Milton Cannif" o "Terry i els Pirates". Una especial menció tenen: "El Principe Valiente" de Harold Foster una obra mestre sobre el món Arturic, el "Corto Maltés" de Hugo Pratt. No voldria oblidar en "Jorge i Fernando, de la Patrulla del Marfil", que el seu nom original era "Tim Tyler's Luck". Així fins a centenars de llibres i fascicles. Els he llegit tots i alguns més d'una vegada.

No m'han agradat mai els super-herois de la Marvel, i tampoc el "manga", tot i que en aquest cas reconec que hi ha obres importants. Però amb ells mai he pogut aconseguir la relació de proximitat i complicitat que he tingut amb els que us he mostrat i anomenat. 

Potser més endavant us parli d'altres personatges o series que també m'agradaven molt en la meva infantesa. Però mai van estar al nivell dels que us he exposat.

                                                                 Joaquim Surribas (abril 2014)

Les imatges han estat tretes d'Internet, les podia haver escanejat dels meus originals però de la xarxa és més fàcil.

diumenge, 20 d’abril de 2014

26. MACONDO I CATALUNYA

1. Fotografia d'en Gabriel Garcia Marquéz
Ha mort en Gárcia Márquez, ningú m'avisat i jo de vacances. Me'n he assabentat de reüll mirant la tele mentre dinava. Al marge de saber-me greu, sempre me'n sap quan mor algú tan important del mon de la cultura, bé, també em passa amb alguns polítics, per desgràcia molt pocs.

Com deia, de sobte he perdut algú que ha estat d'una manera o altra un referent. Vaig llegir fa molts anys "Cien años de soledad", i he oblidat els seus paràgrafs que estaven escrits amb tanta força i amb tanta sensibilitat, però com a molts sempre m'ha quedat Macondo.

Un Macondo que existeix més o menys, però que cada un hem inventat a la nostre manera. Així molts hem aprés a imaginar terres i pobles, propers, molt propers, però també llunyans, on la llibertat ha estat o esta coartada, com ara és el moment de Catalunya i dels catalans   


2. Per sort un Dubrovnik
reconstruït. 
En altres indrets alguns se n'han sortit més o menys, quasi sempre a força de sang i moltes vides. No oblidarem mai,  fa uns quant anys, la dissolució de la gran Iugoslàvia. Les matances de civils, dones i nens, per les forces guanyadores d'una batalla, que no pas de la guerra. Amb les guerres passa sovint que no les guanya ningú i les perden tots. Encara avui a Dubrovnik fan homenatge als seus morts i a La Haya estan jutjant alguns dels salvatges que hi participaren. Tot i que 
3. Restes de la senyera
Croata, en la defensa de
Dubrovnik.
ara penso que potser no ha estat un bon exemple.

A mi personalment no m'agradaria que fos aquesta la manera de fer a casa nostra,  tot i que és una realitat que no podem obviar, ja hem pogut sentir als mitjans algun boig descerebrat que així o de manera pitjor ens amenaça a resoldre-ho.


4. Mapa del Quebec dins de Canada
Tenim alguns miralls que semblen guiar-nos pel camí bo, el que ens agrada, el que no ha de dur-nos a un enfrontament violent, però que no han resultat de moment propicis als nostres interessos. Els referèndums fets a Canadà, al Quebec, no han donat un resultat esperançador, més de la meitat de quebequesos no estan per la labor. La propera consulta a Escòcia crea molts dubtes en el seu resultat final, però quina sort tenen de poder votar. I què passa amb Irlanda del Nord?

A Ucraïna, ja ho esteu veient, la cosa funciona, però tampoc com nosaltres voldríem. En primer lloc ells no volen la independència, volen ser russos. Volen ser allò que en castellà és diu "cola de león", en comptes de "cabeza de ratón". I clar als russos els interessa tot el que hi ha a Crimea, gas, sortida al mar, etc. Els ucraïnesos de Crimea no volen ser lliures, volen un altra tipus de cadenes.

Aquí al costat, al que en diuen Espanya, alguns dels que en el seu dia van votar "no" a la Constitució Espanyola són avui els més abanderats de mantenir-la com esta. Ves per on!, i nosaltres esperant una concessió que no ens serà donada a no ser que canviïn les majories a Espanya. M'agradaria que algú m'expliques, i jo l'escoltaria molt atent, perquè tanta por a que les persones votin, que expressin la seva opinió a traves del vot. Repeteixo, fins aquí de què tenen por? Totes les mesures de coerció de la llibertat de Catalunya, totes aquestes que ens estan explicant que poden fer o que faran, les poden fer després de la votació, qui els ho impedirà? Nosaltres no tenim exercit, només uns mossos d'esquadra que a la mínima parlen castellà. I potser, només és un potser, a Catalunya ens passa com a Quebec, que surt que no, i ens haurem d'aguantar, per complir amb la Llei de la Democràcia.

5. Aquesta fotografia la vaig anomenar "Corrent cap a la Llibertat", és feta a la Via Catalana.
Si no ens en sortim, si se'ns nega el dret principal de la democràcia, sense utilitzar altres vies, només ens quedarà cada un de nosaltres imaginar-nos una Catalunya diferent, tal i com imaginem un Macondo diferent.

                                                          Joaquim Surribas (abril 2014)

Les fotografies 1 i 4 han estat tretes d'Internes, la 2, 3 i 5 són de l'arxiu personal d'en Joaquim Surribas.
  

dimarts, 8 d’abril de 2014

25. QUAN EREM NENS.

Avui torno a l'essència del blog. Us torno a explicar coses de Poblenou aquest tros de Barcelona on s'ha recuperat el mar per la ciutat. 

Corrien els anys 50, arran de mar al marge de les fàbriques hi havia la platja amb espigons que ja coneixíem amb el nom de la Mar Bella. Allà, sobre la sorra, hi havia unes runes. Era l'antiga seu del Club Natació Poblenou malmesa per les envestides del mar. Aquest era l'indret on anàvem sovint a banyar-nos.

1. Això era la Mar Bella els anys 60, els 70 i els 80.
Creuant el pas a nivell del tren de la costa, ben a prop de l'estació de Poblenou arribaves a la sorra, poca o molta depenent de les llevantades. Allà ens posàvem en remull des de que arribàvem i fins que ens donaven l'esmorzar. Desprès l'hora de la digestió, quin suplici!, per tornar a l'aigua fins l'hora de tornar a casa. Això era recurrent durant tot l'estiu, inclòs en època de vacances del pare, en aquell temps les vacances eren poques i sovint les passàvem a casa. 

2. LaMar Bella els anys 20.
Però un bon dia la zona entre les vies i l'aigua és converteix en el principal abocador industrial de Barcelona. Per arribar a vora l'aigua calia passar esquivant els munts de deixalles, amb la conseqüent brutícia de la sorra i l'aigua. 

Però no tot era dolent, aquestes piles de deixalles donaven sorpreses que la canalla solíem aprofitar. Alguna vegada hi havia deixalles de figuretes de plàstic, si remenaves en trobaves alguna aprofitable. Figures d'animals o de indis i vaquers, sense pintar, però a nosaltres ens semblava un tresor. També recordo que van fer una descarregada de la casa Cel·lo. Hi havia rotllos de totes mides i mig barri en tenia a casa seva. 

Però per anar a la platja vam haver de canviar de lloc. Seguint la costa en direcció sur hi havia entre, el Poblenou i la Barceloneta, el Bogatell la gran claveguera de Barcelona que dipositava el seu cabal a la sorra de la platja fins arribar a mar. No hi havia un lloc més insalubre, tot i que alguns s'hi banyaven. Cal recordar que molt a prop i també sobre la sorra hi havia el barri de barraques del Somorrostro. 

3. El Castell del Camp de la Bota.
Els pares i jo varem fer-nos assidus d'una altra zona de bany, ben propera al barri i que ens permetia anar-hi a peu, el Camp de la Bota, abans de l'instal·lació d'un altre barri de barraques. Era una platja ample i llarga, decorada amb el castellet que semblava de joguina. Una construcció militar que havia servit d'Escola d'Artilleria, de presó durant la guerra i de lloc d'afusellaments habitual dels d'una banda i dels de l'altra, durant i anys després de la guerra.

El nom de Camp de la Bota prove dels artillers francesos que l'anomenaven "Butte de tir", és a dir monticle per fer practiques tir. 

És en aquest solar ens hi han construït el mal aprofitat Fòrum.

Els anys de la crescuda industrial, malauradament, la cosa va empitjorar molt. La industria mai es va preocupar del medi ambient i les platges de Poblenou passen a ser les més contaminades de Catalunya i bona part de l'estranger. 

Això va durar fins que va venir el miracle de Barcelona 92. És en aquell moment que l'Ajuntament recorda que hi ha platges no explotades a la ciutat. D'aquesta manera hem passat de viure dècades d'esquena al mar a, de cop i volta, saber que Poblenou existeix. I avui baixen de tot Barcelona a sucar-se al barri, fins i tot a l'hivern.


4. La Mar Bella avui.ñ

                                                                                               Joaquim Surribas (abril 2014)

Les quatre fotografies han estat baixades d'Internet.