34. BERNAT, BERNAT, PIQUET EL CAP.

1. Bernat Pescaire, esperant 
per captar
una presa i menjar.

Ja sabeu com m'agrada parlar-vos d'ocells i ensenyar-vos fotografies fetes meves. No és per presumir, només és mostrar-vos una mica de mi, del que m'agrada i on hi passo forces hores.

2. Abillant-se el plomatge, un dia de tardor.

Així avui us vull tornar a parlar d'ocells, però només d'una espècie molt comú al nostre país, el seu nom científic ès "Ardea Cinerea", però a casa nostre és conegut com Bernat Pescaire, la Garza real de l'estat vei. És un ocell força gran, de bec a cua fa aproximadament un metre i l'envergadura és de mes de 1,50 metres. 

3. Portant una branca per fer el niu.

Cria a boscos al costat de mar
o de llacunes, tot i que actualment esta criant amb molt d'èxit als plataners del Zoològic de Barcelona, així no és estrany trobar-los a les platges en època d'hivern (ja que a l'estiu no hi caven), o a la desembocadura del riu Besós, al Llobregat també hi cria, o veure'ls volar pel cel de Barcelona. Els nius els fa en arbres i sovint amb altres Bernats, ja que viu quasi sempre en colònies on també hi dorm, però a cops se'ls veu en solitari.

4. Movent-se per l'aigua, quan no descansa o vola és el
seu medi natural.

Mengen animals d'aigua, peixos i amfibis, sempre amb la mateixa tècnica: estan ben quiets dins o ben a prop de l'aigua i esperen pacientment la presa, la que capturen amb el bec d'un fort cop de coll. El peix o granota que tenen agafat l'encaren cap a la gola i l'empassen sencer.

5. En el dormidor, al caure la tarda, se suposa
que ja esta tip.

Els colors del seu plomatge són una gama de grisos, barrejats amb negre i blanc, en aquest sentit és molt fàcil d'identificar tan si esta aturat a terra com si està volant. En vol sovint du el coll arronsat, característica que comparteix amb altres ardeids. En el cap hi predomina el color blanc, llevat de dues celles negres i un bec de color groc. 

6. Un bon exemplar, posat sobre una branca ben prima.

7. Un Bernat pescaire en vol.

8. Un altre agafat en ple vol, s'observa
perfectament el coll arronsat.

La família dels Ardeids és força nombrosa, d'entrada tenim tota la gama de Martinets: el blanc, el ros, el menut y el de nit, entre altres. L'amagadis Bitó. l'Esplugabous, arribat no fa gaire de l'Àfrica o el gegant Agró, ben blanc tot ell. El germà del Bernat una mica més petit de mida: l'Agró roig. Les Cigonyes les blanques i les negres. Del sud arriben els Capons i els Ibis. L'espectacular Flamenc, que aquí només tenim el rosa. Per acabar la relació tenim el Becplaner, inconfusible de prop en veure-li el bec en forma d'espàtula.

Com podeu veure tindré feina a fer fotografies. Les més difícils fins avui han estat les del Martinet menut i les del Bitó (que ja us ensenyaré en un altre moment), especies de les que només en tinc una imatge captada, així que doneu-me temps.


Les fotografies que us presento han estat fetes en diferents indrets i èpoques de l'any, una d'elles és veu que esta fent el niu, així que us puc dir que era primavera i el lloc La Camargue, a la Provence. D'altres són fetes als Aiguamolls de l'Empordà, al Delta del Llobregat o a les Marismas del Odiel a Huelva.

9. Un exemplar captat al caure la tarda a les Marismas del Odiel.

Fins aquí el que han donat de si l'article i les fotografies. Només m'he proposat fer un xic de divulgació dels ocells de casa nostre, que cal preservar com tot el que és nostre. No seria bo deixar perdre la riquesa natural que gaudim.

                                                            Joaquim Surribas (agost 2014)

Les fotografies formen part de la meva col·lecció de Bernat pescaire, amb més de 100 imatges.

33. SOL, SOLET..., CEL ROGENT

A continuació podeu veure les fotografies que he seccionat per formar part de l'Exposició que es farà per la Festa Major de Poblenou. L'exposició té per nom el que he posat de títol, "Sol, solet..., cel rogent". Com podeu imaginar va de sortides i postes de sol.

Sabem que és un tema recorrent, però que voleu fer-hi, a tots ens agraden i sobretot en aquest cas no ens obliga a fer fotografies amb presses, tots en tenim en els nostres arxius per fer deu exposicions. Tampoc hem obligat a una localització, entre totes n'hi ha de quatre dels cinc continents, en el meu cas però són més properes.

La selecció de les fotografies és fa per elecció entre tots els membres del Fotoclub, basant-se en una proposta que fa cada un que vol exposar. Sovint passa que les que més agraden a un no són les escollides.

No ens esplaiem més, així passo a mostrar-vos les quatre fotografies que m'han estat seleccionades, d'una proposta de set:

1. Molt aviat al matí, hi havia dos Gavians Argentats, però en preparar la càmera
un ja havia marxat i va deixar sol al que surt a la foto. El resultat ha estat
perfecte al propòsit, des del primer moment vaig imaginar-la així.
La foto és feta a Benalmadena (Màlaga) el passat més de maig.

2. Arrossars al Delta de l'Ebre (Deltebre) a la sortida del Sol. La fotografia és
dels primers dies del mes de novembre de 2012. La intenció fou enquadrar
la fotografia per dalt per trencar la simetria, tot mantenint les
ombres i els espais il·luminats.

3. Campament de haimes a Merzouga, desert del Sahara (Marroc), a la posta de sol. 
La fotografia ja té uns anys, és del mes d'abril de 2009. 
Teníem una posta de sol gens espectacular, era un Sol molt rodó sense cap núvol 
que hi donés vistositat, així que vaig decidir omplir la fotografia amb les haimes.

4. Posta de Sol a les Salin de Giraud, La Camargue (França). Abril de 2006, 
Setmana Santa. Les línies fosques ens marquen molt bé la fotografia per baix, 
i el núvol ens tapa la llum intensa del Sol  que ens hagés cremat la fotografia.
 La proporció de masses entre el cel i la terra és molt correcte.

Aquestes fotografies, amb 35 més les podreu veure al Casal del Barri de Poblenou, Rambla del Poblenou, 49. 08005 Barcelona. A partir del dia 10 de setembre d'enguany.

                                                                Joaquim Surribas (juliol 2014)

32. PATIM, PATAM, LA PATUM

1. L'Ajuntament de Berga, poc
abans de començar la festa. 

Dijous passat vaig ser a Berga, ja que és un d'aquells "jueves que relucen más que el sol". Dijous passat era Corpus i això a Berga es nota i de quina manera!

Vaig ser a Berga des de la caiguda de la tarda de dijous fins a ben entrat el divendres. Una patum per primera vegada sense el meu amic Victor, i us asseguro que vaig trobar-lo a faltar. 

2. Petits patumaires, ben
guarnits i a punt per viure 
una Patum.

Feia anys que no hi anava, la darrera vegada va ser amb motiu de l'aniversari de la meva estimada amiga Isabel, esposa d'en Victor. Aquella va ser una manera ben diferent de fer una festa d'aniversari, però en coincidir en la data i ser ella força patumaire, només va caldre disfressar-nos amb roba factible de ser cremada i cap a Berga falta  
gent. Va ser l'única vegada que he ballat els plens amb la meva filla, la Mireia, i va ser tota una satisfacció.

3. Tot preparant-se per saltar. Mocadors,
barrets i roba gruixuda.

Enguany però no he ballat cap salt, no era el propòsit. Des de la barana on se situa tothom que no vol ballar, molt sacsejat, he gaudit de tots els salts de patum sense massa risc de cremar-me. Volia fer fotografies i a fe que ho vaig aconseguir!

A "La Patum", o si va a saltar i no t'endús la càmera o hi vas a fer fotografies i en conseqüència no saltes. Les dues coses només les fan els rics, que poden reposar el material en cas de trencar-se, els inconscients que no saben el que es fan, i ara també, tots aquells que tenen mòbil i són a baix a la plaça, però ells no tenen ni la mateixa perspectiva, ni la mateixa qualitat. Calia dir-ho!

Per començar us explicaré d'on ve el nom de "Patum", perdoneu tots aquells que ja ho sabeu però jo he d'omplir l'article. A la Patum hi ha una figura cabdal, el Tabaler, té un espai per ell sol, un balconet alçat per sobre els caps dels patumaires, tot i que alguna vegada el comparteix, sovint amb canalla. Ell és qui marca el ritme de tot el ritual, i ho fa picant el tabal amb dues baquetes curtes i gruixudes, fent un toc rítmic que sona més o menys així: Pa-tum, Pa-tum,..., així m'ho han explicat i així us ho explico. Coincidiu?

4. El Tabaler posant el Tabal a lloc.

La "Patum" però és molt més que el tabal, és un ritual llarg que molta gent segueix a peu dret dins la plaça Major de Berga, saltant amb les diferents comparses. "La Patum" comença amb el salt dels "Turcs i Cavallers", per continuar amb les "Maces", on apareix el primer foc, els saltadors de les "Maces", en explotar el petard, cauen a terra morts (figuradament) i són salvats per l'àngel. A continuació surten sembrant el pànic les "Guites", la gran i la petita, tot treien foc per la boca fan moure a tothom del lloc on és, també a la barana.

5. El salt de Maces, el primer foc de
la Patum.

6. Les Maces, amunt i aval del rodal, fins que
exploten.

8. La Guita netejant la barana
de gent.

7. La Guita ruixant de foc als patumaires. El repte es estar 
quiet aguantant la pluja rogenca.

Després de la remoguda de gent, torna la calma i amb ella ve el salt més respectat, el de "l'Àliga", quant ella surt fins al mig de la plaça és fa el silenci, i en sonar la música tothom balla a ritme sense fer estirabots violents. "L'Àliga" acaba el seu salt girant a gran velocitat sobre si mateixa, pobre del cap que no s'ajupi a temps.

9. El salt de l'Àliga. 

La ronda de salts acaba amb els "Nans vells", els "Gegants" de Berga i els "Nans nous", aquests últims i els primers són capgrossos que també salten al mig de la plaça. Tots els salts es repeteixen una segona vegada.

10. Un Ple situant-se a la plaça per començar
a saltar.

Acabada la segona ronda és a punt de produir-se la màgia del foc amb el salt de "Plens". Els "Plens" són persones vestides amb una tela gruixuda i folrades d'herba fresca, especialment el coll i el cap, duen una màscara amb banyes. De cada banya hi pengen tres petards i a la cua del vestit també en penja un. Els acompanya un guia que també du un petard a la ma. La plaça queda a les fosques i l'única llum és el foc que cau sobre la gernació que balla, i així fins que esclaten tots els petards, aproximadament uns 700. 

11. El salt de Plens.

12. El foc i els saltadors.

El picar del tabal acompanya sempre el salt dels plens juntament amb la música, segurament aquest és l'acte més emblemàtic de la festa, i també el més conegut. Sempre és el salt més esperat pels berguedans i no berguedans que són a la plaça, tots ells ben disposats a deixar anar adrenalina.

No acaba aquí "la Patum", tot el ritual que us he explicat es torna a repetir per segona vegada que 
acaba amb un segon salt de "Plens". 

13. Els saltadors com es pot observar
 estan envoltats de foc i fum.

El final real de la festa però són els "Tiravolts". És produeixen quan la gent de la plaça comença a girar, al ritme de la música, però nomes giren quan aquesta sona, quan no sona resten quiets i asseguts. La durada d'aquest acte final és el que l'orquestra vol. Les "Guites" també hi fan de les seves.

Tot això passa el dijous de Corpus i el següent diumenge. Ara cal esperar fins l'any que ve, on no se si hi seré. I si hi soc m'haure de pensar seriosament si faré salts o fotografies. 

Encara queda tot un any, tinc molt de temps per pensar-m'ho i potser no caldrà pensar-m'ho gaire, ja que tot dependrà de la companyia. 

                                                             Joaquim Surribas (juny, 2014)

Les 12 fotografies que acompanyen l'article són fetes d'en Joaquim Surribas, i han estat fetes el Corpus passat a Berga. 

31. EL FANAL DE LA PLAÇA

Bon dia, soc el fanal de la plaça, aquell que des de fa anys fa servei o nosa segons el moment. A les nits tothom agraeix que els doni llum, però de dia, i en especial els dies de mercat o per la Festa Major, sovint em sento a dir que els faig nosa. Però algú va tenir a bé situar-me en el bell mig de la Plaça Major.

1. El fanal de la Plaça i els infants.

Jo, malgrat el que diguin, soc feliç allà on soc, la canalla vol enfilar-se pel meu suport i a mi m'agrada. També  com que tinc una edat, vaig estar content de passar de ser llum d'oli a ser un fanal elèctric, ara soc més net i no fumejo. No puc més que estar agraït que encara em tinguin plantat on he estat sempre. 

Aquesta situació em permet ser el testimoni mut de quasi tot el que passa al meu voltant. Conec un gran nombre de fets alegres i tristos de molts vilatans i altres, menys, de passa-volants.

Avui, quan ha passat la Maria pel meu costat, m'ha vingut a la memòria una petita historia que us vull explicar. No és divertida, però tampoc cal plorar, a més acaba bé, no de la manera esperada, però bé.

Recordo haver-la vist riure i plorar, la Maria, i pel mateix motiu. Eren els començaments de la dècada dels 70.

Per cert, permeteu-me un petit incís: Que bo el ser testimoni de a quina velocitat canviaven les coses aleshores. Eren temps de cabells llargs, faldilles curtes i pantalons acampanats, en algun cas elles practicaven l'alliberament de sostenidors. També temps de protestes i carreres davant la policia, existia una gran ànsia de ser lliures. Va ser una època de moltes millores econòmiques, que no socials, encara. 

2. Sempre atent al que passa
al meu voltant.

Com us dic, l'he vist plorar i riure a la Maria. Aquell estiu en Toni, de ciutat, estiuejant al poble, i que agradava a la Maria, no li va costar gaire lligar-se-la. Els vaig veure passejar plegats, en especial de nit i sovint fora de l'empara de la meva llum. Caminaven agafats de la mà o de la cintura, mentre ell li explicava el que feia i deixava de fer a la ciutat. Ella només li podia correspondre amb el dia a dia del petit poble, força avorrit per cert. Ell li explicava que el proper curs aniria a la universitat, tot i que encara estava dubtós de fer una carrera tècnica o humanística. Ella, embadalida, creu en ell, i pensa, perquè no fer les dues, es quasi un super-heroi i pot. L'avantatge de ser fanal és que puc sentir i a l'hora llegir el pensament.

El juliol deixa pas a l'agost, l'estiu de les vacances comença a apagar-se. Ja sabeu la felicitat sovint no és massa duradora, i en aquest cas la Maria veu emboirada la seva. I per fi arriba la realitat temuda. La separació esdevé inevitable i definitiva. Ella restarà al poble amb el seu conegut i avorrit dia a dia. I ell, a ciutat amb els amics i hàbits de sempre, i amb nous reptes vitals a assolir.

El comiat va succeir una nit fresca, d'aquelles de final d'estiu que obliguen a abrigar-se una mica. Just a l'abast de la meva llum. Durant molta estona es van fer promeses de diferents menes, sempre entre somriures i alguna llàgrima, tant abraçats que semblaven un sol cos. No vaig ser capaç de comptar tots els petons que es feren. I de sobte es perderen en la foscor, on cada un prengué una direcció oposada a la del altre.

3. Soc antic i ple de detalls.

No he tornat a veure en Toni, segurament ha canviat de poble d'estiueig, però cada dia la Maria passa pel meu costat  amb l'alegria a la cara, està molt ben casada amb en Pere i aviat serà avia. 

Ella no ho pot veure però esbosso un somriure en honor seu, quan observo que la felicitat té més d'un rostre. 

                                                Joaquim Surribas (juny 2014)

Les fotografies són del meu arxiu, en aquest cas és tracta d'un dels fanals de la Plaça Sant Jaume de Barcelona, que si poguessin segur que també explicarien històries boniques.

30. DEL FÒRUM AL VELA I TORNAR

1. La Rambla del Poblenou,
però no a les vuit del matí.

Són quarts de vuit del matí i no estic sol pel carrer, uns quants i quantes corren o caminen Rambla del Poblenou avall, cap a mar. Cada un amb diferents motius per fer-ho: uns s'entrenen per fer mitges o senceres maratons, d'altres es conformen en curses populars de més o menys llargada, alguns només per mantenir-se en forma. Uns pocs com jo perquè ens ho ha recomanat el metge, en el meu cas per ser dolç, sembla ser que força dolç.

Quasi cada matí em cal trobar alguna excusa més, al marge de la salut, per calçar-me les sabatilles de "running", anys enrere en dèiem "vambes" i tots sabíem de que parlàvem. 

2. La zona de la Mar Bella,
en temps d'estiu.

Així, amb sabatilles, calça curta, més o menys abrigat en funció de l'època de l'any, la gorra i una ampolla d'aigua surto de casa, tres minuts d'estiraments i començo a caminar, a ritme sinó no fas res, no surto a passejar.

El primer és arribar fins a tocar el mar. Allà he de triar, en aquest cas encara ho puc fer, dreta o esquerra. Si vas a l'esquerra arribes fins al Fòrum, és un quilòmetre i escaig, en aquest tram, segons l'estació de l'any, pots gaudir d'una excel·lent sortida de sol. Però no puc badar, he de vigilar les bicicletes, millor dit els ciclistes, que no m'atropellin. També cal evitar molestar a tots els que van més rapit que tu, que son quasi tots.

3. Vista aèria del Forum. 

Arran de platja, amb la remor del trencar de les onades a la sorra, vaig fent al meu ritme, al cap de poc soc al pàrquing de platja, on el terra fosc, quasi negra, recorda els abocadors que hi havia no fa gaires anys. Continuant topo amb la paret sud del recinte del Fòrum. 

Mitja volta i cap el sud, si tinc sort no em ve el vent de cara i és més fàcil. Segueixo al costat del mar, i de quan en quan faig un glop d'aigua, no és que em deshidrati, amb prou feines mullo la samarreta, però diuen que he de beure i en això soc obedient. 

4. Les torres bessones i la balena.

Passo pel desviament que em du a la Rambla i jo com si res, resisteixo la temptació de girar a dreta i anar cap a casa. Continuo cap el Port Olímpic. En aquest tros, amb una mica més d'esforç, aprofito els accessos a la platja i faig les pujades i baixades de les rampes d'accés. Aquí surt un altre entrebanc, a més de les bicicletes i els corredors, he d'esquivar els gossos, els seus amos i les restes dels primers, que pocs recullen.

Ja soc al passeig que hi ha a final del carrer Marina, i encara vec lluny l'objectiu. He de creuar el carrer per on puc, és hora de trobar un pas entre les bicicletes, els "runnings", els gossos, els amos, les restes i ara he d'afegir-hi els cotxes, autobusos i semàfors, en aquest tros sempre alenteixo el ritme, però no defalleixo i procuro recuperar-lo ben aviat.

5. El Passeig Marítim, en temps de platja.

En el Passeig Marítim, hi ha molt més soroll, els anomenats: taxis, autobusos i cotxes particulars que circulen amb certa velocitat, és l'hora d'anar a treballar. Ara entenc aquells que és posen música a les orelles i s'aïllen. Ja tinc l'objectiu a tocar, només em cal un xic d'esforç més i un parell de glops d'aigua. 

Per fi, l'Hotel Vela, tan gran i vistós. Són molts els que com jo que se'l posen d'objectiu de la caminada. Quasi tots quan jo vaig ells ja tornen, què hi puc fer?. Aquí i ara tinc un altra dilema, agafar l'autobús o seguir a peu. El cos em demana una cosa, però per sentir-me satisfet he de tornar a peu. 

6. El Vela encara en construcció

Torno cap a les Torres bessones, esquivant o esquivant-he quasi tot i tothom, també esquivo les pujades i baixades de l'anada, caminant en diagonal m'acosto a la Rambla, ja he acabat l'aigua i les forces, quasi sempre alhora, a cent metres de casa ja duc les claus a la ma, passo de fer estiraments i a l'ascensor, aquí ja em relaxo. Estic segur que demà tindre agulletes, fins i tot a les pestanyes.

De dret cap a la dutxa, el millor de tot. I a continuació l'esmorzar, un altre bon moment. Ep! no penseu malament, el faig de règim. 

A partir d'aquest moment el meu cervell treballa per trobar l'excusa per obligar-me a sortir demà a quarts de vuit del matí, i tornar a caminar a ritme, tal com ho ha manat el metge i hauré de fer-li cas per no seguir tan dolç.

                                                    Joaquim Surribas (maig 2014)

29. ÉS UN PUNT I SEGUIT, NO UN PUNT I FINAL.

Bona nit, no he volgut deixar passar el darrer dia i no escriure res. He tingut una setmana plena de coses, totes més o menys importants i que calia fer o ser-hi, suposo que això és el tribut dels jubilats que volen fer alguna cosa més del que poden. Però, com us dic, no volia deixar passar la darrera oportunitat per què la Mercè em digui que poso masses comes o que falta un accent. Ben aviat, en un futur proper, serà fàcil que ho trobi a faltar.

1. Marrakesh. Plaça Djma-el-Fna. Any 2009

El Curs de Blogs m'ha agradat  en general, però de manera ben diferent les dues parts de la classe.

2. En Teo, company del curs de Retrat.
Escola de la Dona, curs 2012-13

La part literària ha estat molt agradable, i molt profitoses les correccions sempre encertades. No m'ha costat gaire fer els articles, tot i que darrerament he oblidat el barri per parlar d'altres coses. Mercè, gràcies per donar-nos una visió actual de com escriure i sobretot per escoltar-nos. Segur que a partir d'aquí els meus escrits seran millors.

I dels articles fets pels companys que puc dir-ne, jo he apres de cinema gràcies a n'Alfonso i les seves pel·lícules velles però que no envelleixen, la Rosa Albiach ens ha fet saber que hi ha carrers ben especials a Barcelona que jo desconeixia, i en Francesc ens ha sabut explicar el com i el per què dels nostres monuments més significatius. He vist que hi ha qui té la sort de viure en cantonades, oi Francina i que això li dona una visió diferent de la ciutat. M'ha agradat molt el Xarop de Saüc i admiro la teva capacitat de fer coses Maria Teresa. N'Enrica ha tret de la seva "Pitrera de pillo" històries ben interessants sobre persones desconegudes. Rosa Bruguera, no deixis d'escriure poemes, m'agraden quan parles del nostre país, però també m'has fet somriure amb la teva ironia. I a tu Rosa Palà, amb la teva capacitat lluitadora, només dir-te que això que has començat no és difícil, pots aconseguir-ho molt fàcil, només et cal trobar el teu lloc. Finalment de tots he apres alguna cosa, d'aquelles que en diuen de profit. Em sembla que no m'oblido ningú, i si fos el cas protesteu, que jo faré immediatament l'esmena. 

3. Flors d'Estepa, en castellà Jara.
Foto feta a les "Marismas del Odiel" l'any 2010

Sento dir que l'altra part de la classe no m'ha estat igual de profitosa, la de tecnologia. Tot i no conèixer algun dels programes explicats no he tingut cap dificultat en dominar-los mínimament ben aviat. I això ha fet que aquestes estones s'hem fessin ben feixugues per les repeticions del tema, però entenc que a algú li feia falta i no hi ha res a dir. 

No és cap crítica Marcel·la, no he pensat mai que fos culpa teva, era jo el que era on no havia d'estar. Vull que sàpigues que he imprès i enquadernat els teus apunts, per tenir-los a ma i restaran sempre a la biblioteca. No se sap mai quan podran ser útils. 

4. Tot jugant amb llum i foscor.
Collserola, a l'indret de la Font Groga. Març 2014

Per acabar voldria fer una referència a Poblenou, el meu estimat barri, aquest V(B)ell nou Poblenou, que tant m'atrau. El diumenge proper, dia 18 de maig, cel·lebrem les Festes de Maig, i si hi veniu podreu veure les Besties i els Gegants ben plantats a la Rodona del Casino. Podem passejar tot passant per davant de "El tio Che", o on era el Cinema California, el meu primer cinema. Podeu trobar-me a mi entre la molta gent, a la Rambla, potser en una parada de l'Escola Voramar o en una del Fotoclub Poblenou, també a la de na Mireia, la meva filla que exposarà i vendrà polseres, collars, anells i arracades de plata o bijuteria. O potser xerrant amb algú o altre, sempre hi ha coneguts amb qui petar-la. També podeu trobar-me badant, això que tant m'agrada fer.

Vull dir-vos que les quatre fotografies són totes del meu arxiu, fetes en diferents anys i utilitzant diferents tècniques. Les he triat només per què m'agraden.

Dolors, torna aviat si us plau i ben recuperada! 

Ep, cal seguir amb el blog, llegint-nos i penjant comentaris, no deixem de fer-ho, d'acord!

Que la força us acompanyi!, per un cop deixeu que sigui jo i no n'Alfonso que m'acomiadi amb una frase cinematogràfica, de "La guerra de les Galàxies".

Potser són masses signes d'admiració seguits? Potser si, però mireu avui m'ha sortit així.

                                                            Joaquim Surribas (maig 2014)

28. VENECIA AMB TU, CARME, I AMB EN BRUNETTI

1. Posta de sol a Venècia.

Només he estat dos cops a Venècia, de moment, i d'això fa un munt d'anys. Per sort la Carme sempre hi ha estat amb mi i n'estic molt content. Tinc, més aviat tenim, ganes de tornar-hi però no trobem el moment. A l'estiu no hi volem anar per què hi ha massa gent, a ple hivern tampoc pel fred que hi fa i per no mullar-nos els peus amb "l'aqua alta", ens agradaria un mes de maig o d'octubre. Però sempre hi ha altres propostes sobre llocs nous i engrescadors que fan que ho deixem de racó. Però les ganes hi són i sempre és una opció que tenim en compte.

2. El Pont de Rialto, sobre el Gran Canal,
pas obligat de turistes i venecians.

Amb la imaginació segurament és fàcil anar-hi: agafar l'avió i en un temps curt deixar-nos dur fins allà, a Piazza Roma muntar-nos en el "vaporetto" que ens dugui a l'hotel. Després la Carme i jo, agafats de la mà i amb la càmera a punt, sortir a passejar amb desmesura.

Si continuem imaginat-nos-ho, allà nosaltres voldrem ser lladres de llums, d'olors, de la remor i dels colors de la ciutat. Voldrem veure la gent movent-se arreu, els uns amb pressa, enfeinats i els altres, els turistes, fent la seva funció: badar. I voldrem jugar, la Carme i jo, al joc que tant ens agrada, res més que endevinar qui és venecià i qui no ho és, sempre tenint en compte que els italians a Venècia també són "guiris". Ens agradarà dinar en una "trattoria" a la vora d'un canal una "pizza", que de ben segur no serà massa bona, però les vistes a algun edifici que s'ho mereixi, o el anar i venir de les góndoles, taxis i "vaporettos", ens compensaran.

3. Portada de la novel·la
Mort entre línies.

Tota aquesta visió idil·lica ve per què estic llegint, l'acabo de començar, la darrera novel·la publicada del Comissari Brunetti: "Mort entre línies". Escrita per na Donna Leon, ianqui ella, però sòlidament adaptada a la vida veneciana. Ella és l'autora de la sèrie de novel·les policíaques, totes ambientades en la Venècia actual. 

De l'escriptora diuen, entre moltes altres coses: «Donna Leon nos pasea por Venécia como James Ellroy por Los Ángeles o Manuel Vázquez Montalbán por Barcelona: con un ojo acostumbrado a detectar lo que pasa al otro lado del espejo», o també: «Donna Leon evoca Venecia de un modo tan brillante que los canales respiran en cada página, pero es el calor humano universal el que persiste al cerrar el libro». Com podreu veure més endavant jo hi estic completament d'acord en aquestes afirmacions.

4. Fotografia divertida de l'escriptora
Donna Leon.

Les seves són novel·les de lladres i serenos amb poca acció, no recordo cap escena en que el Comissari empunyi un arma o que protagonitzi una acció violenta. Sempre hi ha un delicte, deixarien de ser policíaques si no hi fos. Els delictes són molt moderns i actuals, poden tenir a veure amb el racisme, la corrupció política i financera o senzillament delictes sexuals, sense oblidar robatoris, estafes i assassinats. Tampoc hi ha massa sang, la justa encara que sigui una trama amb alguns morts. I la resolució dels casos no sempre és com a un li agradaria, ja que s'imposen sovint les pressions polítiques per davant del delicte.

Els personatges fixes i complementaris, en la sèrie de novel·les, estan ben escollits, provoquen simpaties o antipaties en funció de la seva manera de fer. Però tenen un tractament molt diferent els que són fills de Venècia dels que no ho són, no cal dir de quant més al sud provenen. En aquest tema potser traspua un tènue vel de racisme nacional.

El principal interès de les seves novel·les al marge del nus de la història, i que em motiva a llegir-les, és la gran descripció de Venècia que fa la senyora Leon. Els llibres poden ser una guia esplèndida de la ciutat. És així quan parla dels grans monuments, de Sant Marc, del Palau Ducal, del Pont dels Sospirs, del Gran Canal, de Rialto i d'altres indrets imprescindibles de conèixer. 

Ella, molt hàbilment en cada novel·la hi afegeix un detall, un bombó, embolcallat amb la història. Aquesta llaminadura en la presenta sempre en forma d'un element arquitectònic que resta més o menys amagat entre els sinuosos carrers i canals. A cops un edifici pot ser un palauet, altres una "piazza" amb un pou o una arcada, només un pont o un carrer, sempre és identificable, i sempre disposem d'una descripció acurada, escrita de manera senzilla i entenedora que te'l fa veure virtualment. Jo sovint ho veig amb una pàtina de verdet provocat per l'humitat.

5. El que dèiem, un dels mil racons de Venècia.

També trobo molt interessant la manera com explica la vida a Venècia, la dels venecians i la dels que no ho són, les relacions entre ells i les discrepàncies d'opinió entre dues cultures. Ens fa visualitzar molt bé, amb sentit força crític, l'espectre de la política, la de la ciutat i també la del país, descrivint una classe política molt especial, molt semblant a la nostra, i amb pura lògica no els deixa massa bé.

Si no heu estat a Venècia, aquesta és una bona manera de saber-ne alguna cosa més, i si hi heu estat, podreu recordar fàcilment com vosaltres mateixos trepitjàveu cada racó.

A mi, cada cop que llegeixo una de les novel·les de Donna Leon m'entra el "cuquet" i li dic a la Carme: d'aquesta primavera no passa. Però com sempre ja som quasi a l'estiu.

                                                     Joaquim Surribas (maig 2014)



De fotografies meves de Venècia en tinc però en format analògic, diapositives de l'època, i les de paper estan enganxades a un àlbum, la veritat és que és veuen velles i descolorides, així que he anat a pescar al mar d'Internet on hi ha de quasi tot.

27. QUAN EN DÈIEM TEBEOS

2. Portada d'una revista Pumby, una mica
oblidada en la història dels còmics.

Una altra de les aficions que tinc és la lectura i el col·leccionisme de còmics, antics i moderns, sempre de dibuix clàssic o de la línia de caricaturització que en diuen "franco-belga". Però sóc selectiu, no ho col·lecciono tot, exigeixo o bé un contingut literari o de guió, un tema interessant i al mateix temps un bon dibuix. Sovint però em deixo dur pel record i la nostàlgia.

Vaig començar de ben petit. Els dissabtes anàvem amb el pare al quiosc on ell comprava "El Noticiero Universal", aquell que els venedors de premsa anomenaven "Siero, la prensa", i a mi em comprava un "TBO", el de veritat o altres com podien ser el "Pulgarcito", el "DDT" o el "Pumby". 

Aquests tebeos van ser les meves primeres lectures i la font de la meva afició posterior, va ser així fins l'adolescència en que vaig passar de les revistes molt infantils, que a cops no ho eren tant, per entrar en el món de les aventures, i així començà la meva relació amb aquest tipus de còmics. Els meus preferits de llavors són els que anirem analitzant a continuació.

Abans però no puc obviar parlar-vos de la influència del "Movimiento" en tota mena de publicacions i molt especialment en les infantils. Cal tenir en compte que en la dècada dels quaranta s'havia d'educar el país en la direcció correcta i les revistes infantils van ser una eina molt important. 

1. Portada del primer número de la
revista Flechas i Pelayos.

Les publicacions infantils de l'època eren de l'Editorial Bruguera, en especial la revista "Pulgarcito", amb 20 anys editant-se, ja que es publicà per primer cop l'any 1921, essent coetania del "TBO". Però és a partir de 1937, i en especial després de la Guerra Civil, que la revista infantil per excel·lència va ser "Flechas i Pelayos", editada per la "Delegación Nacional del Frente de Juventudes". Pensada per adoctrinar la joventut, enaltint les meravelles de la "una, grande y libre" i del "nacional-catolicismo". Fins l'any 1945 va ser també ressò dels altres meravellosos estats feixistes europeus. 

A més, tots els personatges de les aventures o eren espanyols o d'origen espanyol, així modificaren les histories originals. Per exemple s'apoderaren d'un personatge italià, en Dick Fulmine, feixista ell això sí, de cop el fan espanyol i el bategen Juan Centella, ell solet "matxacà" a fons comunistes i ateus. O el mític Flash Gordon dibuixat per Alex Raymond, en la seva publicació a l'Espanya dels anys 40, comença així: "Flash Gordon, famoso jugador de futbol americano, descendiente de españoles..."

Ja veieu el pa que s'hi donava, podria donar-vos molts més exemples, però el que vull es parlar-vos dels meus tebeos, d'aquells que vaig seguir setmana a setmana les seves aventures fins que vaig tenir uns 15 anys.

3. Pàgina interior d'un quaderna d'en
Roberto Alcazar y Pedrin

Roberto Alcázar y Pedrin. Els seus autors són el guionista Juan Bautista Puerto i el dibuixant Eduardo Vaño. Un dibuix ben senzill però carregat d'intenció, només cal dir que en Roberto Alcázar tenia la cara d'en José Antonio Primo de Rivera, i era el més valent i més intel·ligent de tots. Les vinyetes eren petites i molt plenes de diàlegs i d'acció, les persones sovint poc treballades. En Pedrin volia fer el contrapunt còmic amb un llenguatge molt ofensiu, però no deia pecats ni paraules "soezes". La seva funció era capturar delinqüents, salvant el món de perills i terrors. 

4. Una pàgina interior d'un quadern de El Guerrero 
del Antifaz

El Guerrero del Antifaz. Del dibuixant Gago, i editat per l'Editorial Valènciana. Una historia situada al final de la reconquesta d'Espanya. És fill d'una comtessa raptada per un rei moro. Ell és educat com hereu del rei fins que coneix la veritat i aleshores és revolta contra els seus, vestint una mascara per què no el reconeguin uns i altres. El seu vestit du una creu al pit, però res més lluny de les creuades. Ell no té amics fixes, només companys eventuals d'aventures. En una Espanya ja mig reconquerida, la seva missió és atacar els moros que queden, sobretot si són males persones, cruels i traïdors, també "bellacos". 

Hazañas bélicas. Editorial Toray, comença a publicar l'any 1948 la revista. El principal dibuixant va ser en Boixcar (Joan Boix), era especialista en historietes bèl·liques d'alemanys contra russos, aquests tot i ser molt dolents no els va dibuixar mai amb banyes i cua. Els dibuixos eren exquisits, molt elaborats, ben executats i documentats. Les histories no tenien continuïtat i els personatges eren diferents a cada quadern. De vegades pecaven d'un xic de "moralina"

4. Pàgina interior d'una historieta d'Hazañas Bélicas,
dibuixada per en Boixcar.

La revista volia ser neutral, suposo que olorava l'arribada del Pla Marshall; si la història anava d'alemanys contra russos comunistes, els bons eren els alemanys, però si eren ianquis o aliats contra alemanys o japonesos, els bons els aliats, i així tothom content.

El següent l'he deixat el darrer perquè és el més proper i entranyable.

5. Portada del número 1 de la col·lecció de
El Capitan Trueno

El Capitan Trueno. Català ell, creació de l'escriptor Victor Mora i del dibuixant Ambrós. Porta en el seu vestit unes quatre barres dissimulades, tot i que el seu lema era "Santiago y cierra España". Tenia dos companys d'aventures en Goliat i en Crispin, i va ser el primer català que va lligar-se una sueca. En les seves aventures va visitar tot el món mundial, a cops muntat en artefactes ben estranys atès el temps històric en que estan situades les seves aventures. La seva lluita era constant contra tots aquells que tenint poder l'utilitzaven de forma dictatorial i esclavitzant al poble, us sona?

Però els autors ens van enganyar una mica, no gaire val a dir. Ens van fer creure que els "vikings" duien banyes, però la realitat és que el que en duia, no les duia al casc precisament. 

6. Pàgina interior d'un altra número de
El Capitan Trueno.

Encara avui, de quan en quan, agafo els toms enquadernats dels quaderns apaïsats de mida quartilla i gaudeixo rellegint-los. 

Fins aquí els tebeos que més m'agradava llegir de nano, després, amb l'edat he estat un pel més crític. He llegit i col·leccionat moltes altres revistes i àlbums de còmics espanyols, europeus i americans. Només com a exemple m'agraden: "Blueberry", "Tintin", "El Cairo", "El Vibora", "Asterix", "Flash Gordon", "Rip Kirby", "El Hombre Enmascarado", "Milton Cannif" o "Terry i els Pirates". Una especial menció tenen: "El Principe Valiente" de Harold Foster una obra mestre sobre el món Arturic, el "Corto Maltés" de Hugo Pratt. No voldria oblidar en "Jorge i Fernando, de la Patrulla del Marfil", que el seu nom original era "Tim Tyler's Luck". Així fins a centenars de llibres i fascicles. Els he llegit tots i alguns més d'una vegada.

No m'han agradat mai els super-herois de la Marvel, i tampoc el "manga", tot i que en aquest cas reconec que hi ha obres importants. Però amb ells mai he pogut aconseguir la relació de proximitat i complicitat que he tingut amb els que us he mostrat i anomenat. 

Potser més endavant us parli d'altres personatges o series que també m'agradaven molt en la meva infantesa. Però mai van estar al nivell dels que us he exposat.

                                                                 Joaquim Surribas (abril 2014)

Les imatges han estat tretes d'Internet, les podia haver escanejat dels meus originals però de la xarxa és més fàcil.