dijous, 28 de novembre del 2013

11. L'ESCOLA VORAMAR

Avui m’agradarà parlar-vos d’una entitat de Poblenou que m’és molt propera, l’Escola Voramar i per extensió us faré conèixer breument la Fundació Voramar, la seva entitat titular.

1. Any 1966. Així era Voramar
A meitat dels anys 60 un grup de pares, davant de l’oferta al barri, volen una escola diferent per als seus fills, i decideixen buscar la manera d’aconseguir-ho. Com podeu entendre les dificultats en aquella època van ser moltes, però poc a poc van salvar-les totes. Així l’any 1966, el mes d’octubre en concret,  obre les portes el que en aquell moment s’anomena "Centro de Estudios Voramar". Noranta alumnes, tot nens, són els que comencen els seus estudis a Voramar.

Abans de continuar, una anècdota. L’any 66 calia publicitar l’escola, ja que nomes unes poques famílies sabien del projecte. Van fer un fulletó convocant a reunions explicatives, que entre altres coses deia -Un grupo de padres quieren abrir un escuela en Publo Nuevo...-, i quina va ser la sorpresa que més d’un va preguntar si los padres eran jesuitas, salesianos o què?

2. Un aula de Primària, l'any 1975
L’Escola s’ubicà en uns edificis, els mateixos que avui però molt canviats, al carrer Ramon Turró, 130. Aquests edificis estan annexos a la Parròquia de Sant Francesc d’Asis, però en cap moment va ser una escola parroquial, sempre va ser independent de l’església. El seu ideari és d’escola catalana, cristiana i innovadora pedagògicament parlant, i des d’un començament és manifesta com una escola on hi cap tothom. A començament dels anys 70 passa a ser una escola mixta.

L’escola va anar creixent, tant en nombre d’alumnes com en metres quadrats d’edifici. Hi ha diverses ampliacions, dutes a terme en diferents fases, com podeu veure en les fotografies. Jo vaig arribar-hi l’any 1987, com a pare d’alumne, que buscava per la Mireia una escola catalana i moderna, i ho vaig trobar a Voramar. Em vaig integrar tot d’una  a l’APA (en aquella època sembla que no hi havia mares i encara no era AMPA), i uns anys després em van proposar entrar al Patronat de la Fundació, i allà continuo.
3. L'Escola Voramar, avui
Voramar és avui una escola, en règim de Concert Econòmic de la Generalitat de Catalunya, dirigida per la Fundació Voramar, entitat sense ànim de lucre. Compta amb dues línies d’ensenyament, des de Parvulari i fins a Educació Secundaria Obligatòria, com a escola concertada, i amb quasi 700 alumnes i 50 professors. I així seguirem, sempre que el ministre Wert ho permeti.

Som ben a prop de complir cinquanta anys, i ara encetem un projecte il·lusionant. En no poder créixer en l’edifici actual, el proper any iniciem la construcció d’un nou edifici a l’altra costat de l’església, el que avui és la rectoria. 

Voramar per arribar aquí no ha tingut fàcil, i el repte que encetarem és molt important, però seria trair a aquells fundadors i les seves idees, si ara tiréssim la tovallola. 

                                                          Joaquim Surribas (novembre, 2013)


Per saber-ne més de l'Escola Voramar cliqueu aquí.

Fotografies 1 i 2, del fons documental de Voramar
Fotografia 3, d'en Joaquim Surribas

dimecres, 27 de novembre del 2013

10. LA RODONA DEL CASINO

La Rambla del Poblenou, un lloc on si ets poblenoví i tens pressa val més no passar-hi, i si és per la Rodona del Casino, encara menys, ja que pots trobar-hi tothom. Però si no has d’anar en lloc i vas passejant, és un bon punt per trobar amb qui fer petar la xerrada i passar l’estona. Ets al rovell de l’ou de Poblenou i és nota.

Al voltant de les quatre cantonades ha passat quasi tota la història del barri, i encara avui tot és mou en aquest indret, és el punt de trobada en moments de festa o de protesta. Com arreu ha variat el que hi ha, però tampoc massa. I parlant de cantonades, sense voler prendre't el blog, Francina.

1. Sala del Casino l'Aliança del Poble Nou
Si et situes al bell mig de la rodona, al costat del fanal i vas girant poc a poc en sentit de les agulles del rellotge hi trobaràs, al nord-est, el magnífic edifici del Casino l’Aliança del Poble Nou, amb força activitats pels socis i no socis. A la seva sala d’actes, o teatre, hi caben quasi mil persones, allà hi he vist teatre, concerts i també hi he ballat. Hi ha un parell de coses sobre el Casino que potser no sabeu, la primera el terra de la sala és flotant, s’inclina quan hi ha el pati de butaques, però es posa pla quan toca ballar. La segona és: la bona acústica de la sala va fer que entre els anys 60 i 80, servia d’estudi de gravació de música de la majoria de discs que és produïen a Barcelona.

Al sud-est hi ha la pastisseria que emet uns olors a primera hora del matí que t’inciten a pecar encara que no vulguis.  Va agafar l’antic nom de la rambla, Triunfo, hi és de tota la vida, i és la mateixa família que la regenta. Al costat i en un local que havia estat una sastreria, ara hi ha una hamburgueseria, molt recent i gens arrelada.

2. Rodona del Casino,
amb la Font de les Tres Gràcies
Al sud-oest, un altra establiment de sempre, un forn de pa dels de veritat, que du per nom El Sortidor, on te fama la coca de forner que posen a la venda a les 5 de la tarda. Fa molts, molts anys, en mig de la rodona hi havia la “Font de les tres Gràcies”, acompanyada dels fanals i les palmeres, actualment a la Plaça Reial.

3. "El Tio Che", encara manté la imatge
I l’he deixat espressament per l’últim, al nord-oest hi tenim una de les icones del barri, l’Orxateria “El tio Che”, fa un parell d’anys va complir 100 anys, sí, 100 anys de refrescar-nos la vida els estius, amb l’orxata de xufla, la llet merengada, els gelats artesans i els diferents tipus granissats, un dels meus preferits és un “mig i mig”, barreja de granissat de llimona i de  granissat de civada. També fan entrepans i els diumenges és un dels punts clau per fer el vermut a Poblenou, asseguts al sol tot repassant el diari.

A cops, em sembla mentida la de vida que hi ha a la Rodona del Casino.

                                                     Joaquim Surribas (novembre, 2013)


Les fotografies, aquest cop són d'Internet.
Cliqueu els enllaços del casino l'Aliança del Poble Nou i de l'Orxateria "El tio Che" 


dimarts, 19 de novembre del 2013

9. EL LLORO DEL 36

1. El tramvia 36, al començament del 
recorregut, a Poblenou.
Som a Poblenou, entre finals dels 50 i començament dels 60, al carrer Taulat, en front de “La Licorera”, una botiga de venda de vins i licors que encara existeix, hi tenia el seu començament i final el tramvia 36, que feia el recorregut entre aquest punt i el Pla de Palau, tot passant per l'Avinguda Icaria, de la que ja us en he parlat. 

2. Bodega La Licorera,
al carrer Taulat, Poblenou.
Va succeir que, als amos de “La Licorera” els van regalar un lloro, d’aquells que xerraven imitant els sons que sentien. El lloro dins de la seva gàbia era sempre a la porta de la botiga, així escoltava els sorolls, crits i veus habituals del carrer, en especial els del tramvia que s’aturava molts cops al dia al seu davant. Com que tenia bona oïda, va aprendre a la perfecció el xiulet que feia el cap de línia per donar sortida al tramvia a la seva hora. Així, quan li venia de gust, ell feia el xiulet i el conductor posava en marxa el vehicle, amb el conseqüent ensurt del vigilant, que tenia que sortir corrents a aturar-lo.

També feia altres gràcies, als clients i clientes de l'establiment, que a cops no eren ben rebudes, ja que alguna vegada, -els amos van negar sempre haver-li ensenyat-, els deia a les dones, sempre en castellà, frases com: “Borracha, ¿Sabe tu marido que estás aqui?” o alguna altra finesa per l’estil, o xiulava a tothom que portes gorra. 

3. Bust del Lloro del 36.
L’any 62, degut a les queixes dels empleats de la Companyia de Tramvies, ja no el van treure més a prendre el sol a la porta, i va quedar tancat a la botiga, on continuava amb la seva xerrameca. Morí l’any 1992, però continua present al costat del taulell, dissecat dins la seva gàbia.

4. El Gegantó de cos sencer.
La Colla de Gegants del Poblenou, l’any 96, ret homenatge a aquest,  diguem,  peculiar personatge del barri, i crea un gegantó amb l’efigie del lloro amb gorra de tramviaire i l'escut de Sant Martí al pit, que bateja amb el nom de "El Lloro del 36". Es una de les figures, junt amb el Bernat i La Maria, que surt sempre allà on participa la colla. Les seves mides i pes,  permeten que siguin les dones i els adolescents, els portadors. Cada Festa Major, el cercavila passa pel carrer Taulat i el gegantó fa un ball davant “La Licorera”, que correspon, convidant a tots els assistents a un refrigeri.

Ja us asseguro jo, que aquesta història és ben certa, en cap cas és una llegenda urbana, això o és que les meves orelles em van enganyar fa quasi cinquanta anys.


         Joaquim Surribas (novembre, 2013)

Totes les fotografies són tretes d'Internet.

Per a més informació clica: El Lloro del 36


dimarts, 12 de novembre del 2013

8. EL MEU CARRER

1. Foto de la Rambla del Poblenou
El meu carrer no és un carrer qualsevol, és una Rambla i de les de veritat, de les que van de muntanya a mar, no com han fet en altres indrets de Barcelona, que anomenen rambla a un carrer que va paral·lel al mar, quins bons urbanistes que tenim! 

Hi ha un passeig central, arbrat amb plataners alts i frondosos, quan no els poden, darrerament han plantat altres especies, que encara han de créixer. També hi ha bancs on seuen els passejants i sobre tot la gent gran, per parlar del si no fos..., avui amb l'augment de turistes que dormen al barri, en un dels molts hotels que hi ha, aquest passeig central bonic, s'ha convertit en un seguit de terrasses de bar, que a vegades fa difícil poder-hi caminar.

Amb els anys s'ha allargat, però en un principi anava de Pere IV fins al carrer Taulat, i a cada cruïlla , el passeig és converteix en una rodona, que no una rotonda -en cap cas és vol regular el transit-, i totes tenen per nom el del carrer que fa el cruament  per exemple la rodona de Pallars, excepte la de Rambla amb Ramon Turró, que du el nom de l'entitat que hi ha, rodona del Casino. Aquesta rodona és el centre del barri i des del balcó del Casino és fa, cada any, el pregó de Festa Major.
2. La Rodona del Casino l'Aliança del Poblenou

La Rambla, en realitat en són tres, una mica com les de Barcelona, però per diferents motius. La primera, la de sempre és la que us he comentat, però quan van obrir el camí cap a mar, van fer quelcom semblant a un passeig, des de Taulat i fins a Passeig Calvell, però més estret i no tan cuidat. I amb l'expansió demogràfica preolímpica, des de Pere IV fins a la Granvia, la Rambla Nova és un passeig més ample que l'original, ple d'habitatges de nova planta i d'establiments de lleure. Aquesta darrera però, encara no la sentim massa nostre.

Bé, aquest és el meu carrer, on fa 35 anys que hi visc i si tot funciona, no m'hi he de moure.

                                    Joaquim Surribas (novembre, 2013)

Fotografies: Joaquim Surribas

 


7. CAN CULLERES

1. Vista aerea de metales y Plateria Ribera, SA,
any 1950, que fins al seu tancament no va
variar gaire.
Una de les empreses més representatives del Poblenou, potser per la quantitat de veïns que hi treballaven i per la seva situació dins del barri, era “Metales i Plateria Ribera, SA”, amb el nom popular de Can Ribera, o el encara més descriptiu de Can Culleres, ja que una part del que fabricaven eren jocs de coberts, amb la marca Gallo. Situada a la Rambla del Poblenou i ocupant dues illes de cases , dels carrers Llacuna i Luchana, avui Roc Boronat, entre els de Pujades i Pallars. 

L’empresa és dedicava a la producció de peces de metall, fetes amb motllo a traves de la fundició, o bé estampades i també mecanitzades, amb diferents acabats. Treballaven tota mena de metalls, inclosa la plata, tal i com el seu nom indica. L’empresa es fundà l’any 1912, i va tancar l’any 1985 per una suspensió de pagaments, de la que no en va poder sortir. 

Algú, i no recordo qui, em va comentar que en bona part, el seu tancament va ser provocat per la pèrdua d’un material valuós, els van desaparèixer molts quilos de xapes per estampar monedes de 25 pessetes, una comanda del Banc d’Espanya. La desaparició d’aquest material va ser per la sostracció que feien els mateixos empleats i que utilitzaven a les màquines escurabutxaques, totes les dels bars del barri n’eren plenes d’aquestes xapes sense valor monetari.
2. Treballadors de Can Culleres, dels anys 1920

Tenia molts empleats, la majoria eren poblenovins, qui no tenia un familiar que hi treballava, hi tenia un amic o un veí, era una de les empreses preferides en arribar a l’edat de buscar feina. Els treballadors estaven contents, tenien avantatges socials, els seus fills anaven de colònies a càrrec de l'empresa i inclòs sobre els anys 60, els va construir habitatges socials de compra, un edifici de pisos a la Rambla del Poblenou més propera a mar i altres al carrer Pallars, entre Espronceda i Lope de Vega.

Una imatge que tinc guardada a la memòria era dels dies abans de Nadal, als treballadors de Can Culleres, com a lot de Nadal, els donaven galls d'indi vius i amb totes les plomes, era un espectacle veure-l's sortir de la feina, alguns d’ells, amb l'au lligada del coll amb una corda, per dur-lo caminant com qui du un gos.

Dels terrenys de la fabrica avui n’hi una part que són blocs d’habitatges i la resta encara esta quasi tota per urbanitzar. Suposo que estan a l’espera de que la crisis passi de llarg i és pugui tornar a especular amb els habitatges.

                                 Joaquim Surribas (novembre, 2013)

Fotografies: Internet


dijous, 7 de novembre del 2013

6. ICÀRIA, ICÀRIA...



Fa uns dies vaig parlar, amb l’entrada de “La Catalana”, de les sortides naturals de Poblenou, i avui us vull parlar d’una altra, l’Avinguda Icària. Però abans voldria parlar-vos de l’origen del nom, ja que penso és una història interessant.


1. Imatge d'en Étienne Cabet, de jove
Étienne Cabet (1788-1856), va ser un filosof francès que promulgava la igualtat entre les persones, la seva ideologia era propera al socialisme autogestionari de l'època, i ho plasmà en la seva novel·la “Voyage en Icaria”, publicada l’any 1839. 
2. Portada de la novel·la
"Viatge a Icaria"













Les seves idees tingueren seguidors, tot i que no massa nombrosos, i cap a 1850 un grup d’ells s’estableixen al Poblenou, que ells van anomenar sempre Icària. Anys després alguns, no tots, d’aquests seguidors catalans varen emigrar als Estats Units, per fundar una colònia amb les directrius d’en Cabet, i que va ser un fracàs estrepitós. Persones de bona fe als que van enganyar amb l’emplaçament dels terrenys cedits per instal·lar-s’hi, eren lluny d’arreu i molt erms. Molts dels colons moriren de malària. Posteriorment a Icària, funden diversos emplaçaments, sempre a Estats Units, que van d’un desaste a un altre, quasi sempre per divergències polítiques i socials, dels seus membres.

A Poblenou de tot això només en quedaren dues coses, una i important: la tradició obrera del barri, amb posicionaments anarquistes, i també altres propers a l’incipient comunisme, això en els anys de la revolució industrial i de la instauració de la República, que es mantingueren amb força durant els anys de la Dictadura. I dues, que els de Poblenou sempre hem anomenat aquest carrer amb el nom d’Avinguda Icària.
3. Avinguda del Capitan López Varela
Aquest nom li posaren amb la instauració del Pla Cerdà, és va canviar el nom del Camí del Cementiri. Amb els drets de conquesta del franquisme, se li torna a canviar el nom pel de Capitan López Varela, que alguna cosa deuria haver fet l’home per merèixer-ho, però segur que no seria del nostre grat, i feliçment amb l‘edificació de la Vila Olímpica recuperà el nom d’Avinguda Icària.


4. Avinguda Icaria a l'actual

Potser que us parli del carrer. Va paral·lel a la costa, començant a la porta del Cementiri del Poblenou per acabar al Carrer Marina. Fins a finals dels anys 80 del segle XX, era un carrer on, a més d’industries de tota mena, hi havia instal·lacions de RENFE, i alguns, molt pocs habitatges. Al bell mig hi havia un pas a nivell, que donava sortida a trens de l’Estació de França, aturant la circul·lació de vehicles, a vegades durant molta estona.
5. L'Avinguda Icaria, en la
seva zona ombrivola
L'any 65 aproximadament hi havia dos tramvies que circulaven per l’Avinguda Capitan López Varela, el 36 i el 52, que sortint del Carrer Taulat a l’alçada de la Rambla del Poblenou, en aquells dies Paseo del Triunfo, feien el recorregut, fins el Pla de Palau el primer i fins Plaça Espanya, el segon. Del 36 i d’un lloro us en parlaré ben aviat.

Avui l’Avinguda Icària és l’eix vertebral de la Vila Olímpica, en mig dels blocs de cases i amb mobiliari urbà de disseny. Ja és bo que se’n conservi el nom, però ja mai més serà aquell carrer brut de pols de les industries i de sutge dels trens, per on cada dia passava el pare per anar a treballar, o el camí que conduïa a tota la família, per fer una passejada amb les “golondrines” del port, algun que altre diumenge.

                                          Joaquim Surribas (novembre, 2013)

Imatges 1, 2 i 3, trobades a Internet
Fotografies 4 i 5, d'en Joaquim Surribas