dijous, 31 d’octubre de 2013

5. LES MEVES FOTOGRAFIES DE L'EXPOSICIÓ "V(B)ELL NOU POBLENOU"

Se que aquest és un Blog de Literatura Catalana, però la temptació ha estat gran i no m'he pogut resistir, prego que perdoneu la meva gosadia. 

El passat mes de setembre, i amb motiu de la Festa Major de Poblenou, uns quants companys amb els que formem el Fotoclub, varem decidir fer una exposició col·lectiva, anomenada "V(B)ell Nou Poblenou" el mateix nom que he posat al blog. Hi havia unes quaranta fotografies totes fetes al barri.
1. Una antiga farinera,
avui el Centre Cívic
de la Vila Olímpica. 

L'objectiu era buscar el contrast entre el Vell, Bell i Nou Poblenou, i el millor va ser els diferents estils empleats. Les que us ensenyo a continuació són les que vaig presentar jo, i si sembla que no compleixen estrictament amb el nom de l'exposició, s'hi acosten molt.
  
La fotografia 1, es feta al Carrer Taulat, just davant del Cementiri de Poblenou, i vaig voler contrastar els peus d'un edifici modern fets de formigó, i amb un edifici industrial, una antiga farinera, una arquitectura tant habitual no fa tants anys. 


2. Edifici de l'Escola Voramar a l'actualitat
L'edifici de l'Escola Voramar, la fotografia 2, no sempre s'ha vist així, amb una façana tant acolorida. Això ha esta el resultat de més de 40 anys d'obres d'ampliació i millora. La fotografia esta pensada per decorar les agendes dels alumnes de l'escola, però alhora és una imatge molt demostrativa del Vell Nou Poblenou. Situat a la cruïlla dels carrers Badajoz i Ramon Turró, en un edifici annex a la Parròquia de Sant Francesc d'Assís. 

La platja de la Marbella, abans l'antic i més gran abocador de Barcelona, va recuperar-se gràcies a les olimpíades, com a espai de lleure, i agafar així l'actual protagonisme a la ciutat. Parlo de la fotografia 3. 

3. La Platja de la Marbella, en un dia plujós.

Era la platja de la meva infantesa. Per anar-hi s'havia de creuar les vies de tren pel pas a nivell. El primer que trobaves, sobre la sorra, eren les runes dels primers edificis del Club Natació Poble Nou, que podien estar inundats o no en funció de l'alçada del nivell del mar. Era una platja bruta i contaminada, però als dotze anys no teníem gaires miraments. 

La fotografia és feta a l'alçada de la Rambla del Poblenou.
4. Vista de les antigues cotxeres
d'autobusos, des de la porta de Can Framis.

Al costat, la fotografia 4, és feta a la zona del barri afectada pel 22@, allà on edificis industrials han estat enderrocats o rehabilitats per acollir empreses de les que en diuen "netes". Aquesta part de Poblenou esta situada entre les Glories i el carrer Pere IV. Sempre havia estat on els poblenovins anaven a treballar i rarament era una zona on passejar-hi. Avui és un plaer gaudir de les noves edificacions, a cada una més vistosa, on algunes d'elles han conservat elements dels antics edificis. Entretingut passejar-hi tot acostant-nos a la Torre AGBAR.

El punt de vista és des de la porta del Museu Can Framis, construït als terrenys d'una vella fàbrica del mateix nom, que pertany a la Fundació Vila-Casas. Al fons hi ha l'edifici de les antigues cotxeres d'autobusos, avui ja enderrocat.

Potser he estat un xic pesat però volia ensenyar-vos aquestes quatre fotografies, un petit reflex del V(B)ell Nou Poblenou. Hauríeu gaudit molt de la resta de l'exposició, hi havia veritables obres mestres que ens ensenyaven Poblenou, però vist amb uns ulls ben especials.

                                            Joaquim Surribas (octubre, 2013)

Fotografies: Joaquim Surribas

4. EL CAMÍ DE "LA CATALANA"


1. Model d'autobús de l'època.
Quan jo vaig néixer, de Poblenou només podies sortir per tres camins en direcció a Barcelona, i un d'ells era el Carrer Marià Aguiló. Explicar-vos les altres dues me les guardo per més endavant.


Pel Carrer Marià Aguiló, podem encara avui enllaçar Poblenou i el Clot. Aquest enllaç podíem fèrl'ho a peu, o agafant “La Catalana”, nom que rebia l'autobús, abans d'això una tartana, i que suposo era el nom de l'empresa.

Des de la cruïlla Marià Aguiló-Taulat, on tenia el seu començament, aquest autobús, passava per tot Marià Aguiló, i després dels “Quatre Cantons” (la cruïlla de Pere IV amb Marià Aguiló i Sant Joan de Malta), seguia per aquest darrer, i després del pas a nivell de les vies de la RENFE al Clot, tenia el seu final davant de la Parròquia de Sant Martí del Clot.


2. El carrer Marià Aguiló, ara.
Aquest petit recorregut, poc més d'1,8 quilometres, sembla poca cosa avui, però als anys cinquanta els de Poblenou no anàvem al centre, anàvem a Barcelona, i anar fora del barri no era massa habitual. El recorregut en si era ple d'entrebancs, els carrers estrets, que avui ho continuen sent, eren de dues direccions de transit, i quan no hi havia un vehicle que aturava la circulació, és trobaven de cara les dues “Catalanes”, com els funiculars una de pujada i l'altra de baixada, i si no hi havia sort trobaves el pas a nivell tancat, de les vies de RENFE. Una època que vaig anar a Escola al Clot, preferia anar-hi a peu que amb “La Catalana”, des de casa era més curt de temps i de recorregut.


Era útil però, el pare i jo l'agafàvem sovint, teníem uns amics que vivien al Clot i els visitàvem moltes vegades, i algun xofer que em coneixia, em deixava seure al seu costat, en una zona restringida del vehicle.

Com és lògic, “La Catalana” va desaparèixer a finals del anys setanta del segle passat, engolida pel progrés  Mai ha estat substituïda com Deu mana. Desprès de molts intents, ara hi ha un mini-bus, que fa el recorregut de mar a muntanya, per carrers més amples i menys cèntrics del barri, i que arriba fins a l'Hospital de Sant Pau, jo no he tingut la necessitat d'agafar-lo mai.

                                                   Joaquim Surribas (octubre, 2013)


Fotografia 1: Internet
Fotografia 2: Joaquim Surribas

dimarts, 29 d’octubre de 2013

3. NO HI HA CINEMES A POBLENOU




Fa molts anys que no queda cap cinema a Poblenou, tot i que algú dirà que no és veritat, ja que a Diagonal Mar hi un multi-sales molt gran i en plena Vila Olímpica n'hi ha un altra. Però a Poblenou no en queda cap i n'havíem tingut cinc, tots ells eren de reestrena, i amb sessió doble.

Tenien uns noms força normals, però els coneixíem pels seus mals noms i tots ens enteníem.

Per la utilització que jo en vaig fer, us els voldria descriure:
 

Façana del Cinema Ideal
El Cinema California, el "Cali", on només feien pel·lícules aptes. Aquí va ser la meva estrena cinematogràfica, amb tres anys recent fets, un "western" de l'època, "El honor del Capitan Lex", amb Gary Cooper, i una altra que més val no recordar. M’expliquen que em vaig passar tota la projecció d’aquesta segona reclamant, en veu força alta, que sortissin "tatanos". Va ser el meu cinema d'infantesa, on amb la complicitat de l'acomodador, els pares m'hi deixaven per anar a veure a un altra cinema les pel·lícules no aptes.

El Cinema Ideal, el "Rellisquin" o el "Rellis", antiga pista de patinatge d'aquí li venia el sobrenom, era una de les sales més grans de Barcelona. Jo hi passava pel davant per anar a escola. Recordo que amb la projecció d'"Ama Rosa", una pel·lícula basada en una novel·la radiofònica de l'època, hi vaig veure cua per entrar-hi, per primera vegada, era molt llarga, plena de d'àvies i no tan avies, que en molts casos tenien la companyia de fills o nets. Avui són uns estudis de cinema i televisió.

La Barraca dels anys 50, al carrer Pere IV
El Cinema Triunfo, el cinema de la Carme i meu, anomenat la "Barraca". Va ser un local molt atrotinat, si plovia et podies 
mullar segons on seies, ja enteneu el mal nom, oi? Quan el van remodelar era una sala força còmoda, però . Quantes tardes passades amb el berenar o les xocolatines!

Els altres dos, el Cataluña, que feia la mateixa programació que el Triunfo, però amb l'ordre altern, un home en bicicleta portava les pel·lícules de l'un a l'altre. I l'Alianza, en els antics locals del Casino l'Aliança del Poblenou, on avui hi ha un edifici nou amb una oficina de "la Caixa"


Avui sembla que aquests cinemes no són necessaris, però a mi m'agradava sortir de casa per veure dues pel·lícules seguides en una gran pantalla.

                                             Joaquim Surribas (octubre, 2013)

Fotografies: Internet



divendres, 25 d’octubre de 2013

2. EL MERCAT AMAGAT



Porta principal
Mercat de la Unió
M'agradaria documentar aquest escrit amb fotografies de tot l'edifici del Mercat de la Unió, a Poblenou, però ha estat del tot impossible, com veieu són parcials, ja que avui i sempre ha estat el "mercat amagat" 

Construït l'any 1889, seguint les maneres de finals del segle XIX, esta fet amb estructura de ferro i obra vista, vidrieres per donar llum a l'interior i actualment quatre portes, que n'havia tingut sis. No té una gran superfície, però sempre ha estat suficient pel servei del barri. A cada banda de la porta principal hi ha una font d'aigua potable, tan útil anys enrere i avui més ornamental que altra cosa. En els seus inicis servia de mercat d'intercanvi de bestiar a l'hora que hi havia taules de venda, avui quasi 125 anys després, només n'existeixen 22 d'aquestes ultimes, i amb motiu de la darrera remodelació, inclou una mitjana superfície de Mercadona.


Façana del Mercat de la Unió
Però jo vull parlar-vos de l'exterior, de l'entorn. La seva situació dins del barri tradicional, ben entès en els seus límits, és molt cèntrica, ben a prop de la nostre Rambla, entre els carrers Amistat i Joncar (referència a les antigues maresmes), allà, envoltat de cases de pisos, més o menys altes, alça la seva bonica estructura que, sense ser Sant Antoni o La Boqueria, té el seu encant.

Si no ets al costat és invisible, pots passar-hi a menys de 100 metres sense captar la seva presència, això el fa més nostre, si pot ser. Encara és el termòmetre del barri en el seu dia a dia feiner, ple de vida, font de rumors i notícies, molts poblenovins hi compren cada dia. Encara conserva, tot i que amb el pas dels anys ha minvat, botigues, en els baixos de les cases, que complementaven l'oferta comercial.

La idea d'aquest escrit me la va regalar una veïna, nouvinguda al barri, que em va preguntar on podia anar a comprar menjar. Estàvem a la rodona del Casino, a menys de 300 metres del mercat, d'aquest "mercat amagat"

Si un dia veniu al Poblenou, recordeu de donar-hi un cop d'ull, però heu de venir, si us és possible, en un dia feiner, veureu la vida del barri, i potser em trobareu, pels voltants del mercat, petant la xerrada amb amics.
                                                                      
                                                  Joaquim Surribas (octubre, 2013)

Fotografies: Joaquim Surribas








dimecres, 23 d’octubre de 2013

1. V(B)ELL NOU POBLENOU, PER QUÈ AQUEST NOM?



Can Saladrigues,
avui Biblioteca Manuel Arranz



Normalment un no ha de justificar el nom que posa a les coses, però sovint sempre hi ha qui ho pregunta, i per una vegada em vull anticipar. Podem anomenar les coses per comoditat, perquè ens agrada, perquè és original, senzill o curt, i una altra raó és que reflecteix una realitat. És aquest el cas i així vull explicar-ho.


Poblenou és un barri nascut amb la revolució industrial, terrenys plans adequats per la instal·lació d’empreses, especialment les del “ram de l’aigua”, a les maresmes i rieres del litoral nord de Barcelona. Els treballadors necessaris per les empreses calia que tinguessin casa, i el més a prop possible. Així neix el Barri del Poblenou, un barri vell, que amb la lògica de llavors, el bategen com a Poble Nou. 

Carrer Llull - Rambla del Poblenou

El Pla Cerdà li dona unes característiques diferents a la resta de barris vells de Barcelona, uns carrers amples típics de l'eixample. Però és després de l'any 92, quan realment Barcelona descobreix el Poblenou, un barri amb platges i molts terrenys per construir, ben consolidat que compta amb tots els serveis. És quan neix el Nou Poblenou.

I cada dia que passa és més nou, però vol mantenir allò que ha estat seu de sempre. Molts dels edificis nous, moderns i vistosos, mantenen les façanes d’allà on van treballar els nostres pares, i això és una excel·lent solució. És així com avui tenim un V(B)ell Nou Poblenou. 

                                                   Joaquim Surribas (octubre, 2013)

Fotografies: Joaquim Surribas