dimecres, 25 de desembre de 2013

14. BON NADAL!

Des del V(B)ell Nou Poblenou, vull desitjar-vos un Bon Nadal! 

Avui, dia de Nadal, he pensat que seria bo posar en el blog les nadales que he fet enguany, són fetes per repartir entre els amics, coneguts i saludats. A tots els que he vist els he donat una en mà, i als que no he vist, gràcies a la tecnologia, puc fer-vos-les arribar digitalment.

Com cada any, he buscat un motiu, en aquest cas he decidit posar fotografies meves d'imatges d’aigua i de llum crepuscular, així les fotografies són fetes en espais que m’agraden i que visito més o menys sovint. Totes elles tenen a veure amb els ocells, en aquests indrets n’hi ha molts i m’agrada mirar-los, seure en un aguait i deixar vagar la mirada per una natura lliure i salvatge és un dels plaers que més gaudeixo i no cal ser científic per fer-ho. Abans, en la meva vida, quan treballava em servia per oblidar el dia a dia, i ara em serveix pel gust de fer-ho.

Els poemes, haikus,  són de na Joana Raspall, en l'any del seu centenari i de la seva mort. Els trobo subtils, dolços i també molt encoratjadors, triar-los ha estat una llarga estona de fruir llegint. Algú pot dir que també és l’any Espriu, però els seus poemes no els trobo adequats per nadales, més aviat, per protestar i aixecar la veu davant de Sefarad.

Voldria destacar el haiku següent, de na Joana Raspall:


A una altra terra
pretenen arrelar-me
les lleis dels altres.

La felicitació en sí, només és el reflex del que ens espera el 2014, molta incertesa, a la que cal encarar-nos amb coratge, i molta il·lusió, ben semblant a la que ens diu el calc d'en Mas a Polònia. No ho he posat però també us desitjo salut i pessetes, i sobretot amor, repartiu i rebeu petons i abraçades a dojo, durant els propers dotze mesos i sempre.

Bé, ara només queda ensenyar-vos les meves nadales:

1. Estany del Cortalet. PN Aiguamolls de l'Empordà.

2. El Dique a la mer. La Camargue. 

3. El Riet Vell. Delta de l'Ebre.

4. Aguait de les Gantes. PN Aiguamolls de l'Empordà.

5. Punta del Fangar. Delta de l'Ebre.

6. Pas del riu. Delta de l'Ebre.

Espero de veritat que us hagin agradat, i que potser fins i tot n'heu imprès alguna i l'heu penjada del vidre de la porta, amb totes les altres que de ben segur heu rebut. Repeteixo, que tingueu un Bon Nadal i un prosper any 2014.

                                                      Joaquim Surribas (desembre 2013)

Com ja he dit les fotografies són fetes meves, al Delta de l'Ebre, als Aiguamolls de l'Empordà i una d'elles a La Camargue.


dilluns, 16 de desembre de 2013

13. EL BESTIAR DE POBLENOU

Vull parlar-vos de la Colla del Drac, que no fa gaire ha complert 25 anys, i que tantes vegades m'han fet gaudir en un correfoc.

La Colla del Drac és fundà en aquella època, on calia fer coses als barris que aglutinessin la gent jove i més gran. Va ser la revifalla del moviment associatiu, lluny de les entitats multi-activitat. Era quan van reviure o es van crear colles de tota mena: Trabucaires, Ball de Gitanes, Colles de  Dracs o de Diables, i també la renovació de les Colles de Gegants als barris. Calia fer país i una bona manera fou començar per l'àmbit tradicional, tot i que Diables i Dracs no és que fossin molt nostrats, lluny d'algunes poblacions on han estat tradició de sempre, Berga o Vilanova i la Geltrú. 

1. L'Estarrufat traient foc pels queixals.
La Colla del Drac, entra de ple en la tradició, molt mediterrània, del foc i la pólvora, i la seva primera figura va ser l'Estarrufat, nascut l'any 1985, un drac ben vistós construït amb fibra de vidre per aguantar perfectament el foc, que li brolla per quatre punts. 

Us vull explicar una anècdota. La construcció de l'Estarrufat va fer-se en un magatzem propietat d'un membre de la colla, en acabar-lo i voler-lo treure al carrer, això em recorda alguna ciutat, no passava per la porta malgrat desmuntar-la, així que va ser necessari fer-lo a trossos, d'aquesta manera naixia la primera bestia desmuntable de tota la fauna catalana. Avui ja s'ha recompost del tot i és una sola peça.

2. La Víbria en plena acció.
La Víbria, bestia històrica, fou la primera de Catalunya en ser recuperada, neix l'any 1992, és construeix amb materials més moderns que l'Estarrufat i treu foc pels quatre costats i amb gran efecte. 

Presenta un pitram força generós, i per això o per la seva cara simpàtica, és la figura estimada de la canalla, tant és així, que la Víbria cada mes de maig recull els xumets dels infants que han decidit deixar de xumar i els guarda perquè no hi tornin. Aquesta tradició la va iniciar el fill d'uns membres de la Colla i amics personals, que avui té 25 anys. 

3. Totes les besties alhora al final del Correfoc
L'any 1997, la Colla del Drac, té una nova figura o en aquest cas figureta, és tracta de l'Estarrufadet, construït per la colla infantil. Van ser moltes tardes de treballar plegats fins que va sortir per primer cop l'any 1997. Com les anteriors és una figura de foc, però més pensada per la canalla, que en són els  
portadors.

4. El Fenix, sembla mes dolç.
La darrera incorporació al bestiari ha estat el Fenix, una bestia més de lluïment que no de foc, tot i que també en treu quan convé. El seu protagonisme esta lligat als solsticis, especialment al d'hivern, on reneix de les seves cendres, en una festa diferent i especial.

L'estendard de la Colla és un petit drac amb les ales obertes i sense peus, recolzat al cim d'un pal.

M'agrada veure i sentir els petards, també m'agrada l'olor a pólvora i el que més, posar-me sota els paraigües d'espurnes, i tenir la sensació de ser en mig d'un món fantàstic, més que foc i fum, que no sé explicar-vos.

                                           Joaquim Surribas (desembre 2013)





Vull dir-vos que podria passar que alguna cosa no sigui com jo l'he explicat, el que expresso però és la meva percepció, en cap cas una lliçó d'història. Si algun llegidor vol fer-me algun aclariment o rectificació, no tingueu vergonya.

Les fotografies són fetes d'en Joaquim Surribas, en diferents moments. 

                                               
  

dijous, 5 de desembre de 2013

12. EL BARRI DE PESCADORS

1. La font del mig de plaça
Quan per Poblenou hi passava el tren i hi teníem estació. El mateix tren que, quan érem joves, ens duia a les platges del nord de Barcelona, principalment al Maresme, per sobre o per sota Mataró, tan era. Sí, quan passava el tren i encara ara, existeix entre el carrer Taulat i les vies, un Barri de casetes baixes o de l'alçada d'un pis, amb carrers estrets i no sempre rectes. amb un centre neuràlgic, la Plaça Prim. Aquest barri, que amb el temps no ha canviat gaire, hi havien viscut els pescadors que feinejaven a la platja del Poblenou.


2. La Plaça Prim i una mostra
dels arbres
La Plaça Prim. recorda aquelles places de poble menut, sovint arran de mar, amb aquell aire càlid i protector a la vegada, i amb la font de distribució d'aigua al bell mig. Són aquells espais de reunió, on hi sol haver el bar i potser l'església, tot i que aquest no és el cas. I el bar, és va convertir fa uns vint i cinc anys, en un restaurant luxós i de moda, Els Pescadors, va agafar el nom del bar que el va precedir. Un establiment on hi menjaves bé i barat, i podies trobar-hi peix, recent tret de l'aigua. Però cal que deixi la crítica gastronòmica, i us parli més del barri.


3. Carrer de la zona



Els carrers estrets, alternaven petites naus industrials amb habitatges, encara tinc a la memòria l'olor que sortia de la fabrica de pega-dolça. De les naus industrials no en queda res, queden, això sí, algun que altre taller de treballadors autònoms, i també alguns artistes que hi tenen el seu estudi. En Mariscal, hi té el seu centre de creació, que s'anomena "Palo Alto", com són les coses, el Cobi és fill de Poblenou i la Petra també.

Les cases antigues estan pintades de blanc i els balcons són plens de flors per primavera, un altre punt diferencial d'aquest tros de Poblenou. Si tornem a la plaça, observem que és el punt de trobada de la gent gran, per prendre el sol o l'ombra, segons l'època de l'any, asseguts als bancs. I també de mares joves amb els fills que poden córrer sense perill. Hi ha uns belles ombres de troncs gruixuts i retorçats, amb una excel·lent presència.


4. Hort comunitari
Amb la vinguda de la crisis en alguns solars buits s'hi han instal·lat Horts Urbans Comunitaris, que amb més o menys fortuna conreen verdures, que ignoro quina destinació tenen, però si que hi he vist alguna cara coneguda.

Ara hi ha algun que altre edifici modern, el límit del barri ja no és el carrer Ferrocarril, ara és el Parc de Mar, el Passeig Garcia Faria i la Ronda Litoral. Ja no existeixen les vies i en conseqüència tampoc el pas a nivell, a les platges no hi ha barques de pesca, algun "windsurf", fins i tot masses en algun moment. Ara la sorra és una cosa ben diferent, neta, hi ha socorristes, i ve gent de tot Barcelona, també els "guiris" que s'allotgen als hotels propers, per gaudir-ne. 

És els pas dels anys, que millora l'entorn però alhora ens deixa aquella nostàlgia del que va ser i ja no tornarà.


                                                           Joaquim Surribas (desembre, 2013)

Les fotografies són d'en Joaquim Surribas