dimarts, 25 de març de 2014

24. DE QUAN VAIG SER A ISTAMBUL



Va ser un temps molt curt, arribarem un dijous cap el tard i marxarem un diumenge a migdia, escassament quaranta-vuit hores per una ciutat tan immensa. Tot i així varem fer el que és important, mesquites, que per sort deixen visitar-les, cisternes, palaus i una passejada pel Bosfor. També alguna cosa més especial, alguns varen anar al "hamam", mentre la resta ens dedicarem a caminar una altra part d'Istambul.

Tinc ganes d'Istambul, i més ara que no em cal entrar a monuments. Tinc ganes de caminar per carrers, mirant aparadors mentre prens un "ayran", o seure en una terrassa mentre veus passar la gent, això si que serveixin cervesa. Així anar captant un altra aire a la ciutat. 

No tinc previst tronar-hi, però pot passar en qualsevol moment, a vegades, no massa sovint, la Carme i jo tenim rampells i qui sap..., a més ens agrada la terra de moros.

                                        Joaquim Surribas (març 2014/desembre 2012)


dimecres, 19 de març de 2014

23. A PETE SEEGER QUE ETS AL CEL




La presentació precedent no vol ser res més que el molt petit homenatge que he volgut fer a Pete Seeger. Ell entre altres ha estat el meu músic de referència, i ho ha estat, a més de per la seva música, per la seva vesant política i social. Mai va renunciar a les seves idees ni a la seva lluita en contra de les posicions feixistes i segregacionistes de les classes dirigents americanes. 

La seva música és un dels grans referents de l'anomenada "cançó protesta", i d'ella han mamat quasi tots els cantautors del fenomen "Folk Song".

M'hagués agradat assistir a alguns concerts més, però habitualment era lluny de Catalunya. Vaig anar a dos concerts, un d'ells no és celebrà i acabà en manifestació, i el segon ja dins de la democràcia el vaig gaudir plenament, i les xerrades prèvies a cantar les cançons les traduïa en Xesco Boix.

Bé, res més, a cops els records han de ser tristos, però sentits ben endins.

                                                    Joaquim Surribas (març 2014) 

dimarts, 18 de març de 2014

22. ALGUNS DELS OCELLS QUE MÉS M'AGRADEN

1. Cigonya blanca
Alguna vegada ja ho he comentat, m'agraden els ocells, anar-los a veure en llibertat, observar com es mouen, com festegen, com mengen i fins i tot com dormen. També busco aquell que no he vist mai i llavors el gaudi és complert. M'ho passo bé i desconnecto de tota la resta quan soc allà mirant-los, no hi ha quasi res més.

El món dels ocells potser tan ampli com es vulgui: una afició senzilla de sortir al camp i reconèixer-los, o ser un aficionat amb algun grau d'implicació i col·laboració, o el científic  que hi dedica tota una vida. Jo estic en la part baixa del segon grau, i això vol dir que col·laboro amb un parell d'entitats ornitològiques fen censos quan ho demanen, o introduint els avistaments que faig en les meves sortides en una pàgina web (www.ornitho.cat) i així donar eines de treball als estudiosos.


2. Arpella vulgar, femella.
La introducció m'ha sortit un xic llarga i espessa però la considero necessària per entendre el que faig. 

Ara passo immediatament a respondre al títol de l'article, alguns dels ocells que més m'agraden, només alguns.

El primer ocell que vaig identificar sense l'ajuda de ningú va ser el Cabussó emplomallat, una espècie semblant a un ànec que pot viure en aigua dolça o salada, amb la característica que quan té cries les transporta per l'aigua sobre el seu llom. I de la mateixa família és el Cabusset, on a Mallorca en diuen "Setmesó", per petit.


3. Flamencs
M'agraden els limícoles, ocells que viuen i mengen en espais de poca aigua i fangosos, n'hi ha molts i difícils d'identificar, però en especial he d'anomenar-vos: la Xivitona, la Fredeluga i el Cames llargues, però amb una menció especial pel Bec d'alena.


4. Blauet
En un altra aspecte els rapinyaires, els predadors de l'es aus, alguns d'ells ràpids i letals en les seves accions, i altres tan majestuosos en el seu volar. Aquí vull anomenar-vos l'Arpella vulgar, un rapinyaire mitjà on la femella queda en el lloc de cria i el mascle fuig cap el nord eludint la responsabilitat. Dels grossos el Voltor comú, el del cap pelat, és magnífic veure'ls volar en cercles aprofitant les corrents tèrmiques.


5. Gavià argentat
També vull parlar-vos dels ardeids: agrons, cigonyes, martinets i flamencs, són moltes les especies, en aquest moment no sabria decidir-me entre el Martinet de nit, el Bernat pescaire o la Cigonya.

Dels petits el Blauet, potser un dels ocells més ràpids, ell sempre atent en un branca vora de l'aigua i en un no res es capbussa i surt amb un peix a la boca, ben satisfet mostrant-lo a tothom que el vol veure.


6. Martinet de nit
Voldria explicar-vos un tema d'iniciació: quan hom identifica ell sol i per primera vegada un ocell crida "bimbo", i és veu obligat a convidar a tots els que l'acompanyen per celebrar-ho. Els francesos, en el mateix sentit, en diuen un "oiseau bouteille" .

Bé, ja sabeu un xic més de mi, i encara que aquest escrit no parla de Poblenou pel barri també hi volen ocells.

També us deixo dit que podeu comptar amb mi el dia que vulgueu veure ocells, només cal posar-nos d'acord en el lloc i la data.

Per acabar un aclariment sobre un fet molt comú, les gavines o altrament dites "gaviotes" que volen per Barcelona, sí, aquelles que són grosses i que fan aquells crits tan estridents, no són gavines sinó Gavians argentats.


                                                                Joaquim Surribas (març 2014)

Les sis fotografies pertanyen a la meva col·lecció de més de 3.000, totes fetes meves en diferents indrets. 





dimarts, 11 de març de 2014

21. LA MEVA OFICINA

Potser no ho sabeu,  jo he treballat 35 anys a "la Caixa", bé, cal aclarir-ho, sense moure'm de la cadira en els 35 anys he treballat en tres empreses diferents: la Caixa de Barcelona, la Caixa i Caixabank, en aquesta darrera hi vaig treballar només un mes però també compta. No cal dir que els canvis en cap cas han esta cosa meva ni dels meus companys, han estat decisions empresarials d'alta volada que no sempre hem entès.

Aquesta cosa dels canvis d'empresa eren molt habituals quan jo vaig començar a treballar als 15 anys, realment jo només he treballat en tres llocs en tota la vida. Si mireu la meva vida laboral, sembla la d'un "cul de mal asiento". A més amb els canvis en aquella època pel camí sempre es perdia un mes de cotització com a mínim i no et queixessis, la porta era ben oberta.

Tornant a "la Caixa, he de dir que jo he estat feliç treballant-hi ja que l'empresa m'ha donat quasi tot el que tinc, de tipus material s'entén. I també moltes satisfaccions personals.


1. Església se Sant Bernat Calvó, prop de
l'Oficina.
Però aquests dies tinc un petit mal estar i és en relació a "la Caixa", no m'he acostumat a dir-ne Caixabank. Per saber-ne el motiu haureu de tenir paciència ja que és una cosa que mereix una explicació i un xic d'història laboral. 

A l'entrar a treballar, el meu lloc de treball estava situat a la planta -4 de la central de Caixa de Barcelona d'on vaig sortir cames ajudeu-me, mai sabies quin temps feia més amunt. El meu següent destí no va ser altra que inaugurar com empleat l'Oficina 168 l'any 1980, situada a la Rambla del Poblenou, i en aquell temps a 200 metres de casa. Va significar tota una nova de manera de treballar. Allà vaig aprendre a tractar amb els clients, alguns encara m'aturen al carrer per petar la xerrada i també conservo algun amic de llavors.
2. El tros de Rambla on és
l'Oficina.


3. El Mercat i els comerciants,
eren els principals clients.
Posteriorment he estat en oficines de Sabadell i Barberà del Vallès, com a sots-director, per passar a inaugurar com a director l'oficina 410, Badia del Vallès, on hi he estat aproximadament 20 anys. Per finalitzar la meva carrera d'empleat de "la Caixa", vaig ser el responsable d'intentar reconduir la morositat a la Zona de Sabadell, cosa que com la crisi ha demostrat no vaig aconseguir. Aquesta feina la vaig deixar per jubilar-me.

El mal estar prove de que aquells que prenen decisions d'alta volada, han decidit tancar l'Oficina 168, avui la 3168, i volen tancar-la perquè fa 15 anys que és a prop, uns 300 metres, de la gran de Poblenou i sembla que això no pot ser i cal solucionar-ho. 


4. El mateix tros de Rambla,
vist de l'altra costat.
Recordo encara com anava vestit el dia de l'inauguració, un vestit de pana negra i un jersei de coll alt de color blanc, sempre m'he resistit a les corbates i a alguns convencionalismes.

L'Oficina Passeig del Triomf, i posteriorment Rambla del Poblenou - Doctor Trueta, juntament amb la de Badia del Vallès, han estat les meves oficines, on he treballat moltes hores perquè la cosa funcionés, no em sabia greu anar-hi ben aviat al matí si em permetia anar més tranquil la resta de dia o donar un cop de mà als companys.

Però el dia 20 de març d'enguany la tanquen, ho hem comentat amb algun dels vells clients i tots coincidim en estar un xic tristos. A mi em tocarà ser un client més d'una gran oficina on, a més amés, no conec ningú, és a dir, un tornar a començar.


                                                   Joaquim Surribas (març 2014)

Les fotografies són fetes d'en Joaquim Surribas.



 

dimarts, 4 de març de 2014

20. PERDONEU PER L'ABSÈNCIA

1. Penyal d'Ifac a Calp.
Com heu vist he faltat a una classe, però que "carai", de quan en quan un ha de donar-se un caprici i de moment ha estat aquest, de totes maneres perdoneu per l'absència. 

Anava un xic retardat en els articles del blog: en l'anterior, el numero 19, que ja ha estat llegit, el tenia situat als esborranys, ja que havia d'aconseguir les fotografies, o anar a fer-les. Aquesta setmana s'ha resolt.

També porto retard en altres temes. Des del mes de gener que no penjo res al Facebook i quasi ni me'l miro. No se si començo a patir l'estrès del jubilat que vol fer massa coses, o si la meva capacitat és prop del límit. Per totes aquestes coses, entre d'altres, he volgut estar uns dies fora de casa, i de Poblenou, però com a propina he tornat amb més de 600 fotografies a revisar, entre elles les que il·lustren aquest article. 

2. Posta de Sol, a la Badia de Calp.
Uns dies fora, que tenia pensat que em resultessin interessants, enriquidors, i alhora que m'exigissin no gaire esforç, però aquest darrer desig no s'ha complert, un fort refredat ens ha deixat molt tocats, a la Carme i a mi. Han estat uns dies de mocador sense traca, i això que érem on érem.

3. Gavià argentat.
No hem anat gaire lluny, no us penseu, hem estat al país veí, aquest que fa frontera amb el nostre pel sud, i que parlen una llengua que anomenen valencià, però que ens hem entès perfectament amb tothom que hem parlat.

He de dir-vos que la normalització lingüística la tenen feta i és al carrer, els rètols de carrers en cat..., bé valencià, els de botigues en anglès o valencià, els indicadors de carreteres en espanyol i valencià, tot això existeix, però els manca el més important, són les persones les que s'ho han de creure. Els estas sentint parlar en cat..., valencià, però en dirigir-se a tu, malgrat els preguntis en català, responen en castellà, i t'han entès perfectament! Com en moltes altres coses, és un problema de voler o de no voler.

4. Posta de Sol, a les muntanyes
que envolten Calp.

Un altre aspecte sorprenenment negatiu és el de la costa de la Comunitat Valenciana, no existeix, senzillament l'han cobert de ciment, hi ha cases baixes que decoren tota la muntanya fins molt amunt, i a la plana, boscos de gratacels, de 20, 30 40 o 50 pisos d'alçada. S'entreveu alguna pedra grossa, tipus Penyal d'Ifac, que no han gosat urbanitzar però prou que ho intentaren ja en els anys 50, la resta, sempre prop de mar, torno a dir-ho és una filera de ciment.
5. Illa de Tabarca, des del vaixell.

Ara no penseu que tot és negatiu, hem trobat paisatges interessants en apartar-nos un no res de mar, i llavors reconeixes l'horta valenciana amb camps d'hortalisses, camps de tarongers amb el verd pigallat de taronja, i cases de camp que destaquen entre aquest verd. Això si, les muntanyes són ben pelades.

Fins aquí, de moment...,  en properes entrades prometo explicar-vos més coses, si és que així ho voleu.




                                                                    Joaquim Surribas (març 2014)


Les fotografies són fetes d'en Joaquim Surribas, entre els dies 16 i 25 de febrer a la Costa d'Alacant.