19. BOTIGUES, LES DE CAPÇALERA

Suposo que també us passa a vosaltres, jo tinc les meves botigues de capçalera i totes són al Poblenou. Això no vol dir estar tancat a les novetats del barri o de fora, ni tampoc cal ser-ne tant fidel que no busqui enlloc més, però és allà on se el que trobaré i si no ho trobo faran el possible per aconseguir-m'ho. Avui d'aquest comerç en diuen de "quilòmetre zero", quan jo era petit no n'hi havia d'altre.

El meu perruquer de fa trenta anys, en Josep, ara té el seu propi negoci, la Perruqueria Magem. Ell s'ha ocupat quan duia el cabell llarg que estigues ben tallat i sense puntes, ara amb el cabell curt fa el mateix, procurant que sempre estigui presentable. Però el millor de tot són les converses que tenim mentre soc en aquella cadira ben immòbil, sobre política, societat, barri, i futbol, que no falti, ell és "perico" però mai ha arribat, ni arribarà, la sang al riu.

1. Dibuix de l'interior de "El Tio Che"

L'orxata i els granissats, saborosos i bons, no poden ser d'un altra lloc que de "El Tio Che", fa poc va complir 100 anys i jo en fa 60 que en sóc client. Situat al mateix local de sempre, a la Rambla del Poblenou, quan em ve de gust, sigui estiu o hivern, demano un "mig i mig": meitat granissat de llimona i l'altra meitat el granissat és d'aigua de civada, no gaire dolç i molt refrescant. A cops, també, una orxata, ben gran. El preferit de la Carme és la llet merengada.

2. Logotip del Forn Casanovas

3. N'Agustin en plena feina
matinera

El pa l'hem comprat sempre en forns tradicionals, però cada vegada ens ho posen més difícil, els xinesos ens estan envoltant, però com passa al poblat de l'Asterix, a Poblenou encara ens queden un parell de reductes. Pel pa normal de cada dia, el més proper a casa, el Forn del Sortidor, i quan volem alguna cosa més especial, anem a la nostre amiga Marta, del Forn Casanovas. Tot indica però que aviat només ens quedarà la Marta, ella si és una irreductible.

4. Porta de la Farmàcia
Almirall, al carrer de
Marià Aguiló 

Tenim al barri una farmàcia, l'Almirall i una farmacèutica que és una "crak", sempre, quan t'aconsella, t'informa exhaustivament de tot, de el que és positiu i del que és negatiu. És diu Carme, i ara quan ja tenim una edat, res millor que tenir a ma, algú que et faci sentir escoltat i que et donin algun remei, d'aquells que et convenen i que a més funcionen.

Els he deixat per l'últim, però és expressament, potser el que més m'agrada són els llibres i en paper. La Xon i l'Alex, els meus amics llibreters de quasi tota la vida, sempre saben el que he de llegir, perquè saben el que m'agrada, i  perquè ells ja ho han llegit abans, i sinó, m'espero a que ho facin. I si finalment no m'agrada el llibre, em permeten que els el torni. La Llibreria Etcètera, només llibres, és una institució al barri, de no existir l'hauríem d'inventar, són indispensables. Sempre al corrent de les novetats. En el meu cas, tenen a l'ordinador el que llegit, així evito comprar duplicat. On puc trobar un servei millor.

5. El meu apreciat Alex, com sempre
recomanant llibres, a la Llibreria Etcètera

En Xavier, el quiosquer, sempre recomanant-me les revistes que sap m'agraden. La Tertúlia, esmorzars de forquilla, còmodament assegut llegint el diari. El "Caracas", bon cafè, on sempre trobes amb qui fer-la petar. La Pastisseria Triunfo, els millors croissants de Poblenou. La Pubilla, vins i licors, les seves recomanacions funcionen. I potser me'n deixo algun, però que hi farem.

Amb la Carme els compartim tots, inclòs el perruquer, ja que l'establiment és per dones i homes, però com és lògic ella té les seves botigues de capçalera, la majoria de queviures, però una merceria li té el cor robat.

Tots ells tenen cara i nom, i és això i així com ens agrada. Si volem un barri viu, el comerç també ha de ser-ho.

                                                                    Joaquim Surribas (febrer 2014)

Les cinc imatges han estat extretes d'internet.

18. ELS DOS, L'UN I L'ALTRE.

Que voleu que us digui, com que un no és professional i no ha d'escriure per obligació, avui m'ha entrat de sobte la nostàlgia i sento la necessitat de parlar-vos d'ells dos, de l'un i de l'altre, que avui tindrien 100 anys recent fets.

Tots dos van néixer amb la Primera Guerra Mundial, l'any 1914, l'un a Cuba i l'altre a Barcelona, vingueren al món amb vuit dies de diferéncia, el mes de gener. Van viure ignorants l'un de l'altre només set anys, fins que van coincidir en un pati de veïns del Camp de l'Arpa, i a partir d'allà sempre junts arreu.

1. El Tio Fede, amb camisa, el Tio
Manolo, al mig i a la dreta el pare.

Mireu si és així que, en la lleva del 35, per anar a defensar la república els tocà a la mateixa companyia, ells deien que va ser molt fàcil patir la guerra estant junts i compartint tot el compartible. Si mireu la fotografia són els dos, que lluint pell i ossos, van en calça curta i el cos a l'aire, el tercer és el Tio Fede, també molt especial, però en un altra nivell. Ells van ser dels derrotats, però només físicament, en cap cas dins del seu cap van sentir que havien perdut.

2. La mare embarassada de mi,
 i el pare a La Floresta.

L'un es va casar amb la mare l'any 1947, com no podia ser d'una altra manera, el padrí de noces fou l'altre. Aquest, solter vocacional, era el que treia a passejar a la quitxalla de la diguem-ne família, ens duia a la platja o al parc de les feres o senzillament a passejar, tant era, amb ell tot era divertit, i a més ens feia fotos que tots guardem, cosa poc habitual a l'època.

Ells dos han estat un dels meus referents, sempre han estat a prop, l'un perquè era el meu pare, en Joaquim, i l'altre perquè era el seu gran amic, el Tio Manolo. Quan jo els vaig conèixer ja no eren uns jovenets, eren uns homes que podien ser exemple de moltes coses, treballadors infatigables, van enfrontar-se a la vida de cara, d'una manera serena i valenta.

3. La mare, el pare i jo, a Poblenou.

4. A la Barceloneta.

Els he vist com es feien grans i després fer-se vells, els he vist gaudir del que podien, sense excessos, però aprofitant la vida de bona manera, he rigut molt amb ells sentint-los explicar anècdotes divertides de la guerra, mai van voler explicar les penes. També he plorat amb ells en alguna ocasió que s'ho mereixia. Així durant 56 anys, molt orgullós d'haver format part de la seva vida.

L'un i l'altre van ser uns homes que van viure i morir dempeus, i grans amics fins a la seva mort, que ves per on, és produí amb vuit dies de diferència, el gener del 2007. Tots dos em van deixar un xic orfe.


                                            Joaquim Surribas (febrer 2014)

De la fotografia 1 en desconec l'autor, pertany al fons familiar. Les fotografies 2, 3 i 4 són fetes d'en Manuel Agulló, i també pertanyen al fons familiar