28. VENECIA AMB TU, CARME, I AMB EN BRUNETTI

1. Posta de sol a Venècia.

Només he estat dos cops a Venècia, de moment, i d'això fa un munt d'anys. Per sort la Carme sempre hi ha estat amb mi i n'estic molt content. Tinc, més aviat tenim, ganes de tornar-hi però no trobem el moment. A l'estiu no hi volem anar per què hi ha massa gent, a ple hivern tampoc pel fred que hi fa i per no mullar-nos els peus amb "l'aqua alta", ens agradaria un mes de maig o d'octubre. Però sempre hi ha altres propostes sobre llocs nous i engrescadors que fan que ho deixem de racó. Però les ganes hi són i sempre és una opció que tenim en compte.

2. El Pont de Rialto, sobre el Gran Canal,
pas obligat de turistes i venecians.

Amb la imaginació segurament és fàcil anar-hi: agafar l'avió i en un temps curt deixar-nos dur fins allà, a Piazza Roma muntar-nos en el "vaporetto" que ens dugui a l'hotel. Després la Carme i jo, agafats de la mà i amb la càmera a punt, sortir a passejar amb desmesura.

Si continuem imaginat-nos-ho, allà nosaltres voldrem ser lladres de llums, d'olors, de la remor i dels colors de la ciutat. Voldrem veure la gent movent-se arreu, els uns amb pressa, enfeinats i els altres, els turistes, fent la seva funció: badar. I voldrem jugar, la Carme i jo, al joc que tant ens agrada, res més que endevinar qui és venecià i qui no ho és, sempre tenint en compte que els italians a Venècia també són "guiris". Ens agradarà dinar en una "trattoria" a la vora d'un canal una "pizza", que de ben segur no serà massa bona, però les vistes a algun edifici que s'ho mereixi, o el anar i venir de les góndoles, taxis i "vaporettos", ens compensaran.

3. Portada de la novel·la
Mort entre línies.

Tota aquesta visió idil·lica ve per què estic llegint, l'acabo de començar, la darrera novel·la publicada del Comissari Brunetti: "Mort entre línies". Escrita per na Donna Leon, ianqui ella, però sòlidament adaptada a la vida veneciana. Ella és l'autora de la sèrie de novel·les policíaques, totes ambientades en la Venècia actual. 

De l'escriptora diuen, entre moltes altres coses: «Donna Leon nos pasea por Venécia como James Ellroy por Los Ángeles o Manuel Vázquez Montalbán por Barcelona: con un ojo acostumbrado a detectar lo que pasa al otro lado del espejo», o també: «Donna Leon evoca Venecia de un modo tan brillante que los canales respiran en cada página, pero es el calor humano universal el que persiste al cerrar el libro». Com podreu veure més endavant jo hi estic completament d'acord en aquestes afirmacions.

4. Fotografia divertida de l'escriptora
Donna Leon.

Les seves són novel·les de lladres i serenos amb poca acció, no recordo cap escena en que el Comissari empunyi un arma o que protagonitzi una acció violenta. Sempre hi ha un delicte, deixarien de ser policíaques si no hi fos. Els delictes són molt moderns i actuals, poden tenir a veure amb el racisme, la corrupció política i financera o senzillament delictes sexuals, sense oblidar robatoris, estafes i assassinats. Tampoc hi ha massa sang, la justa encara que sigui una trama amb alguns morts. I la resolució dels casos no sempre és com a un li agradaria, ja que s'imposen sovint les pressions polítiques per davant del delicte.

Els personatges fixes i complementaris, en la sèrie de novel·les, estan ben escollits, provoquen simpaties o antipaties en funció de la seva manera de fer. Però tenen un tractament molt diferent els que són fills de Venècia dels que no ho són, no cal dir de quant més al sud provenen. En aquest tema potser traspua un tènue vel de racisme nacional.

El principal interès de les seves novel·les al marge del nus de la història, i que em motiva a llegir-les, és la gran descripció de Venècia que fa la senyora Leon. Els llibres poden ser una guia esplèndida de la ciutat. És així quan parla dels grans monuments, de Sant Marc, del Palau Ducal, del Pont dels Sospirs, del Gran Canal, de Rialto i d'altres indrets imprescindibles de conèixer. 

Ella, molt hàbilment en cada novel·la hi afegeix un detall, un bombó, embolcallat amb la història. Aquesta llaminadura en la presenta sempre en forma d'un element arquitectònic que resta més o menys amagat entre els sinuosos carrers i canals. A cops un edifici pot ser un palauet, altres una "piazza" amb un pou o una arcada, només un pont o un carrer, sempre és identificable, i sempre disposem d'una descripció acurada, escrita de manera senzilla i entenedora que te'l fa veure virtualment. Jo sovint ho veig amb una pàtina de verdet provocat per l'humitat.

5. El que dèiem, un dels mil racons de Venècia.

També trobo molt interessant la manera com explica la vida a Venècia, la dels venecians i la dels que no ho són, les relacions entre ells i les discrepàncies d'opinió entre dues cultures. Ens fa visualitzar molt bé, amb sentit força crític, l'espectre de la política, la de la ciutat i també la del país, descrivint una classe política molt especial, molt semblant a la nostra, i amb pura lògica no els deixa massa bé.

Si no heu estat a Venècia, aquesta és una bona manera de saber-ne alguna cosa més, i si hi heu estat, podreu recordar fàcilment com vosaltres mateixos trepitjàveu cada racó.

A mi, cada cop que llegeixo una de les novel·les de Donna Leon m'entra el "cuquet" i li dic a la Carme: d'aquesta primavera no passa. Però com sempre ja som quasi a l'estiu.

                                                     Joaquim Surribas (maig 2014)



De fotografies meves de Venècia en tinc però en format analògic, diapositives de l'època, i les de paper estan enganxades a un àlbum, la veritat és que és veuen velles i descolorides, així que he anat a pescar al mar d'Internet on hi ha de quasi tot.