divendres, 6 de juny de 2014

31. EL FANAL DE LA PLAÇA

Bon dia, soc el fanal de la plaça, aquell que des de fa anys fa servei o nosa segons el moment. A les nits tothom agraeix que els doni llum, però de dia, i en especial els dies de mercat o per la Festa Major, sovint em sento a dir que els faig nosa. Però algú va tenir a bé situar-me en el bell mig de la Plaça Major.
1. El fanal de la Plaça i els infants.

Jo, malgrat el que diguin, soc feliç allà on soc, la canalla vol enfilar-se pel meu suport i a mi m'agrada. També  com que tinc una edat, vaig estar content de passar de ser llum d'oli a ser un fanal elèctric, ara soc més net i no fumejo. No puc més que estar agraït que encara em tinguin plantat on he estat sempre. 

Aquesta situació em permet ser el testimoni mut de quasi tot el que passa al meu voltant. Conec un gran nombre de fets alegres i tristos de molts vilatans i altres, menys, de passa-volants.

Avui, quan ha passat la Maria pel meu costat, m'ha vingut a la memòria una petita historia que us vull explicar. No és divertida, però tampoc cal plorar, a més acaba bé, no de la manera esperada, però bé.

Recordo haver-la vist riure i plorar, la Maria, i pel mateix motiu. Eren els començaments de la dècada dels 70.

Per cert, permeteu-me un petit incís: Que bo el ser testimoni de a quina velocitat canviaven les coses aleshores. Eren temps de cabells llargs, faldilles curtes i pantalons acampanats, en algun cas elles practicaven l'alliberament de sostenidors. També temps de protestes i carreres davant la policia, existia una gran ànsia de ser lliures. Va ser una època de moltes millores econòmiques, que no socials, encara. 

2. Sempre atent al que passa
al meu voltant.
Com us dic, l'he vist plorar i riure a la Maria. Aquell estiu en Toni, de ciutat, estiuejant al poble, i que agradava a la Maria, no li va costar gaire lligar-se-la. Els vaig veure passejar plegats, en especial de nit i sovint fora de l'empara de la meva llum. Caminaven agafats de la mà o de la cintura, mentre ell li explicava el que feia i deixava de fer a la ciutat. Ella només li podia correspondre amb el dia a dia del petit poble, força avorrit per cert. Ell li explicava que el proper curs aniria a la universitat, tot i que encara estava dubtós de fer una carrera tècnica o humanística. Ella, embadalida, creu en ell, i pensa, perquè no fer les dues, es quasi un super-heroi i pot. L'avantatge de ser fanal és que puc sentir i a l'hora llegir el pensament.

El juliol deixa pas a l'agost, l'estiu de les vacances comença a apagar-se. Ja sabeu la felicitat sovint no és massa duradora, i en aquest cas la Maria veu emboirada la seva. I per fi arriba la realitat temuda. La separació esdevé inevitable i definitiva. Ella restarà al poble amb el seu conegut i avorrit dia a dia. I ell, a ciutat amb els amics i hàbits de sempre, i amb nous reptes vitals a assolir.

El comiat va succeir una nit fresca, d'aquelles de final d'estiu que obliguen a abrigar-se una mica. Just a l'abast de la meva llum. Durant molta estona es van fer promeses de diferents menes, sempre entre somriures i alguna llàgrima, tant abraçats que semblaven un sol cos. No vaig ser capaç de comptar tots els petons que es feren. I de sobte es perderen en la foscor, on cada un prengué una direcció oposada a la del altre.

3. Soc antic i ple de detalls.
No he tornat a veure en Toni, segurament ha canviat de poble d'estiueig, però cada dia la Maria passa pel meu costat  amb l'alegria a la cara, està molt ben casada amb en Pere i aviat serà avia. 

Ella no ho pot veure però esbosso un somriure en honor seu, quan observo que la felicitat té més d'un rostre. 

                                                Joaquim Surribas (juny 2014)

Les fotografies són del meu arxiu, en aquest cas és tracta d'un dels fanals de la Plaça Sant Jaume de Barcelona, que si poguessin segur que també explicarien històries boniques.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada