diumenge, 2 de febrer del 2014

18. ELS DOS, L'UN I L'ALTRE.


Que voleu que us digui, com que un no és professional i no ha d'escriure per obligació, avui m'ha entrat de sobte la nostàlgia i sento la necessitat de parlar-vos d'ells dos, de l'un i de l'altre, que avui tindrien 100 anys recent fets.

Tots dos van néixer amb la Primera Guerra Mundial, l'any 1914, l'un a Cuba i l'altre a Barcelona, vingueren al món amb vuit dies de diferéncia, el mes de gener. Van viure ignorants l'un de l'altre només set anys, fins que van coincidir en un pati de veïns del Camp de l'Arpa, i a partir d'allà sempre junts arreu.

1. El Tio Fede, amb camisa, el Tio
Manolo, al mig i a la dreta el pare.
Mireu si és així que, en la lleva del 35, per anar a defensar la república els tocà a la mateixa companyia, ells deien que va ser molt fàcil patir la guerra estant junts i compartint tot el compartible. Si mireu la fotografia són els dos, que lluint pell i ossos, van en calça curta i el cos a l'aire, el tercer és el Tio Fede, també molt especial, però en un altra nivell. Ells van ser dels derrotats, però només físicament, en cap cas dins del seu cap van sentir que havien perdut.

2. La mare embarassada de mi,
 i el pare a La Floresta.
L'un es va casar amb la mare l'any 1947, com no podia ser d'una altra manera, el padrí de noces fou l'altre. Aquest, solter vocacional, era el que treia a passejar a la quitxalla de la diguem-ne família, ens duia a la platja o al parc de les feres o senzillament a passejar, tant era, amb ell tot era divertit, i a més ens feia fotos que tots guardem, cosa poc habitual a l'època.

Ells dos han estat un dels meus referents, sempre han estat a prop, l'un perquè era el meu pare, en Joaquim, i l'altre perquè era el seu gran amic, el Tio Manolo. Quan jo els vaig conèixer ja no eren uns jovenets, eren uns homes que podien ser exemple de moltes coses, treballadors infatigables, van enfrontar-se a la vida de cara, d'una manera serena i valenta.

3. La mare, el pare i jo, a Poblenou.
4. A la Barceloneta.
Els he vist com es feien grans i després fer-se vells, els he vist gaudir del que podien, sense excessos, però aprofitant la vida de bona manera, he rigut molt amb ells sentint-los explicar anècdotes divertides de la guerra, mai van voler explicar les penes. També he plorat amb ells en alguna ocasió que s'ho mereixia. Així durant 56 anys, molt orgullós d'haver format part de la seva vida.

L'un i l'altre van ser uns homes que van viure i morir dempeus, i grans amics fins a la seva mort, que ves per on, és produí amb vuit dies de diferència, el gener del 2007. Tots dos em van deixar un xic orfe.


                                            Joaquim Surribas (febrer 2014)

De la fotografia 1 en desconec l'autor, pertany al fons familiar. Les fotografies 2, 3 i 4 són fetes d'en Manuel Agulló, i també pertanyen al fons familiar     

1 comentari:

  1. Em meu pare va néixer el 1915, aquest any en farà 99. També va defensar la República, i va estar exiliat
    als camps de Argelers i també Barcarès a França.

    M´agraden els teus relats. Araceli

    ResponElimina